Desvalhestament, damb lh.

Darrèrament è tot soent era sensacion qu’es aconteishements se precipiten caoticament, e que controladi pes interèssi de quauqui autoproclamadi messies, sonque hèn qu’alimentar crispacions, faussetats e òdis que, en nòm deth progrès e dera defensa dera dignitat des persones, tenhíssen cada còp mès de nere eth futur que mos aperten a toti e totes.

Aguesta corrent messianica a arribat tanben en Aran, ua corrent que proclame lèu era fin deth mon en cas de non combregar damb ues tèsis o d’autes, e mès encara, qu’etiquete coma “anticrist” a toti aqueri que non ac hèn. Profètes sense ofici ne benefici qu’an desintegrat tot aquerò que les a arribat enes mans tostemp que n’an agut era ocasion, e que sagen d’apoderar-se de simbèus e identitats, que tanben son de toti, e des qu’en d’auti tempsi renegauen, entath sòn benefici personau e partidista.

Enes institucions araneses governades per Convergéncia Democratica Aranesa aguest messianisme s’a convertit dejà ua manèra de víuer. Sonque cau comprovar era innaccion installada en Conselh Generau d’Aran, a on un sindic Barrera dedique toti es sòns esfòrci a mantier eth seguidisme e era obediéncia cèga ath govèrn dera Generalitat e ath president Mas, encara qu’aquerò signifique anar contra es interèssi d’Aran: accèpten retalhades en pressupòst que supòsen era condemna ath desbrembe deth nòste país e dera sua gent, accèpten que non i age cap inversion en Aran dempús des aiguats e mentrestant er aeropòrt de La Seu d’Urgell recebe mès d’un milion d’euros dera Generalitat…e tot açò damb grana dòsi de submission e disciplina de partit. Totun, eth sindic Barrera a manifestat dejà publicament que Aran a de demorar ath costat de Catalunya quan aguesta sigue un estat independent. Tot eth mèn respècte as posicions de CDA favorables ara independéncia de Catalunya, ara ben, es evidéncies deth reiterat mautracte e mensprètz qu’a patit era Val d’Aran cada viatge que govèrne era dreta nacionalista en Catalunya son ben comprovables.

Messies e profètes aguesti, que profiten eth sòn cargue public entà promocionar-se politica e personaument, en tot deishar totaument de costat es sues obligacions ath capdauant des sòns departaments. E er exemple mès clar l’auem damb er actuau director de politica lingüistica deth Conselh Generau d’Aran. En dus ans e miei era produccion e activitat d’aguest departament a estat nulla e mancada de rigor e projècte. Autant en àmbit lingüistic coma culturau non i a agut cap tipe d’auanç ne dera mès minima gestion, mès enlà deth trabalh diari des tecnics que son en definitiva, es que mantien es parets en pè. S’a acabat damb tot aquerò que, encara que foncionèsse, siguec encetat per d’auti colors politics, e non s’a agut cap tipe de vergonha ne ètica en destinar recorsi entà promocionar a familhars e coneishuts, causa qu’aurà estat legau, mès que ditz fòrça dera qualitat ètica e democratica d’aqueri que, teoricament, mos representen a toti.

Pòc luenh en demore tanben er Ajuntament de Vielha Mijaran, a on eth sòn alcalde Alex Moga vòte en Parlament contra es ajudes demanades entà Aran. Per non parlar, entre d’auti, des problèmes ocasionadi pera nhèu enes pòbles deth municipi e dera manca totau e absoluta de solucions per part deth sòn alcalde, ath delà deth talant prepotent damb eth que se tracte as vesins e vesies que manifèsten era sua preocupacion e indignacion.

En definitiva, desvalhestament damb lh, òc, autoctòn e pròpri e damb identitat diferenciada, mès en tot cas, desvalhestament hèt a imatge e semblança d’aqueri que damb era excusa dera dignitat, pòrten tres ans sense auançar ne miei mètre en tot voler dar leçons d’ètica.

Aigua, ànima i futur

Quan t’aixeques al matí, per uns segons, sembla que tot hagi estat un mal son. Però després poses els peus a terra i tornes a sentir el mal d’esquena, de braços…i recordes que tot just fa una setmana semblava que el món s’acabava. Part de l’Aran desapareixia sota un llençol feréstec i descarnat d’aigua, fang i pedres. La por, l’impotència, la tristor i la ràbia es van apoderar de tots nosaltres i ens han foradat l’ànima d’una manera difícil d’explicar sense que alguna llàgrima et rellisqui per les galtes.

Però tot i això, tot un poble valent i enèrgic va sortir al carrer, armat amb pales, aixades i escombres per combatre els efectes de la natura, per intentar apaivegar el sentiment d’impotència que ens recorria el cos i sobretot, per fer pinya els uns amb els altres, per ajudar-nos i consolar-nos, i per recuperar la normalitat el més aviat possible, amb serenitat i fins i tot amb humor. Com va dir algú aquests dies: “si això mai ens ha de tornar a passar, jo vull que m’agafi a Les”. Doncs jo també!

Manquen paraules per descriure aquest cúmul d’emocions i sentiments barrejats en veure una mostra de solidaritat tant gran de tot un poble, Les, que va estar, i de llarg, a l’alçada d’unes circumstàncies que ens superaven a tots. Una gent extraordinària que fa que et sentis orgullosa de viure en aquest indret. Unes dones increibles i invencibles, valentes i fortes. Nens i nenes que han estat un exemple per tothom. Uns bombers, els nostres “pompièrs”, que una vegada més han demostrat la seva professionalitat i amor per aquesta vall…la llista és llarga, per sort. I l’emoció és encara més forta quan recorres pobles com Arties o Era Bordeta  i comproves els efectes de la riuada. La Garona ens ha unit per sempre amb tots ells i elles.

Ara, passada ja una setmana, encara queda molta feina per fer. Recuperar els nostres pobles, cases i negocis, carrers i carreteres i intentar salvar una temporada turística que ja no era massa animada i que ara s’aguanta pels pèls. L’Aran està tocat, sí, però encara queda molta vall per visitar i per gaudir, no ho dubteu! Avui, més que mai, aquest petit país vol acollir amb els braços oberts als seus visitants. Tenim molt per oferir.

Sigui com sigui aquesta és una de les cares de la moneda. Però en queden d’altres, entre elles moltes preguntes que algú haurà de respondre en algun moment.

A mesura que la normalitat ha anat guanyant terreny a casa nostra, arriben preguntes i dubtes que ens assalten a tots:

Van rebre els municipis l’alerta per desbordament amb prou temps per actuar?

Algú ha demanat l’ajuda de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat?  Qui ho havia de fer?

Es podia preveure que el riu creixeria tant i tindria aquests efectes?

Quin paper han jugat els embassaments i preses d’alta muntanya en tot això?

Ha fallat la previsió? Crec que la resposta, malauradament per a tothom, és sí. I m’agradaria equivocar-me i haver de rectificar, de fet n'estaria encantada.

No parlaré de qüestions tècniques (per comprendre-ho una mica recomano l’article de l’ambientòloga Mireia Boya sobre aquests temes http://blogterritoria.wordpress.com/2013/06/21/planificar-el-risc/), però sí que vull deixar constància d’aquesta reflexió, des del respecte i la serenor de qui pot comprendre que gestionar un fet com aquest no és fàcil, però que crec és compartida per molts veïns i veïnes sobre la gestió dels efectes d’aquesta riuada.

El president Hollande va visitar els pobles afectats per l’aiguat el segon dia. Potser que només sigui un gest però potser, també, que el sentiment d’abandonament, sobretot de la gent del Baish Aran, no hagués calat tant endins si aquí hagués passat quelcom semblant. I no cal anar més enllà ni buscar tres peus al gat, simplement és una qüestió d’empatia.

No s’ha instal·lat cap centre de coordinació oficial a nivell de tot l’Aran, més enllà dels gestionats pels bombers en cada població, on es poguessin coordinar i gestionar les tasques a realitzar i on el voluntariat disponible pogués redirigir-se cap a zones a on fos més necessari. Han estat les xarxes socials, facebook, twittwer i whatsap les què han fet aquest paper des de les iniciatives dels veins i veïnes dels nostres pobles, els grans herois d’aquest mal son.

Semblaria doncs que alguna cosa ha fallat i caldran explicacions ben argumentades i que no sonin a excuses en algun moment, perquè l’Aran i la seva gent s’ho mereixen.

Però vull acabar com he començat, parlant de la nostra gent, de la meva gent. L’orgull i l’emoció que sento quan recordo aquesta darrera setmana serveixen per mirar endavant amb esperança. Una esperança que em fa reforçar la fe en les persones i en tot allò que som capaços i capaces d’aconseguir units en la recerca d’un objectiu comú. La solidaritat és un valor de la societat aranesa, més que mai ho hem demostrat. Tant de bo aquesta llavor què hem sembrat aquests dies doni fruits la resta de la nostra vida! De nosaltres dependrà.

Perdem eth trèn

Dies endarrèr coneishíem era notícia qu'eth Pantocrator de Taull, ua des granes òbres de referéncia der art romanic deth Pirenèu e de Catalonha en generau, poderà tornar a presidir era absida dera glèisa de Sant Climent gràcies as naues tecnologies, en concrèt gràcies ara recreacion virtuau a trauès dera tecnica deth "mapping", que consistís ena projeccion dera pintura ena paret a trauès de tecniques audiovisuaus. 

Cèrtament se tracte d'una importanta notícia que de ben segur ajudarà ara dinamizacion socioeconomica d'aqueth parçan e tanben ara potenciacion der art romanic. Totun non pogui evitar hèr era comparança damb çò que passe actuaument en Aran respècte ath sòn patrimòni culturau, e se me plantegen cèrti dubtes e incerteses.

En abriu de 2009, eth Conselh Generau d'Aran, governat alavetz per Unitat d'Aran, amassa damb eth Bisbat d'Urgelh, era Generalitat de Catalonha e era EMD de Tredòs, presentaue era reproduccion virtuau des pintures de Santa Maria de Cap d'Aran. Ua iniciativa pionèra e innovadora que permetec qu'es pintures, que demoren en Metropolitan Museum de New York d'ençà dera pòst guèrra, podessen tornar a presidir ua des glèises mès significatives dera Val d'Aran. 

Aquera siguec ua legislatura fòrça activa entà méter en valor eth nòstre patrimòni culturau e artistic. Èrem fòrça conscients, a despièch des critiques des qu'opinauen aquerò tant escotat de que "era cultura non servís entad arren", que grana part deth nòste pontenciau coma país a nivèu socioeconomic se base en aquerò que mos hè unics e, en aguest cas, eth patrimòni culturau ei un des exemples mès clars. Es glèises dera Val d'Aran son un exponent der art romanic plan destacat, sustot per çò que hè as sues pintures. E ei pr'amor d'açò qu'ena passada legislatura inicièrem tanben es tràmits entà declarar Ben Culturau d'Interés Nacionau ua sèrie de glèises dera Val d'Aran, entà damb açò, poder compdar damb es esturments de besonh entara divulgacion deth nòste patrimòni e entara sua conservacion.

Per desgràcia, e coma ja ven estant ua mala costum, toti aqueri esfòrci an queigut en desbrembe e s'an diluït en temps e ena premeditacion obssessiva d'aqueri qu'ara an responsabilitats enes encastres culturaus deth nòste país, de des·hèir aquerò qu'an hèt "es auti" . Era inaccion ei era mèrca dera casa der actuau Conselh Generau d'Aran, e en tot en d'auti endrets coma enes vals vesies, apòsten fèrmament peth valor deth patrimòni coma element clau deth desvolopament economic deth sòn territòri, aciu en Aran era cultura a tornat a èster sonque ua paraula qu'ena boca des nòsti governants semble qu'ac a d'aumplir tot, mès qu'ara ora non ei sonque coma era ombra qu'acompanhe enquia que se'n va eth solei: arren.

En un moment coma er actuau, a on era situacion de crisi obligue as que govèrnen a èster, mès que jamès, es potenciadors deth desvolopament deth sòn territòri, ei clar que toti es esfòrci, per petiti que siguen, an de somar. Desbrembar qu'era Val d'Aran ei a on ei en part gràcies as sues arraïcs culturaus, e non veir ne creir ena cultura coma element transformador e coma un recors tara gestion economica ei, en si madeisha, era pròva de non voler veir ne creir en Aran.

¡Ay, señor, señor!

Alguien debería recordar al acalde de Vielha que confundir partido y país es, además de inmoral, una práctica peligrosa que parte de la base que el ciudadano “no se entera de nada” y, por tanto, tiene nula capacidad de crítica y decisión.

Hoy se publica una entrevista en el Segre al señor Moga. He de reconocer que he tenido que leerla un par de veces, por si se me había pasado el mensaje que el alcalde quería transmitir, pero no he tenido demasiado éxito en el intento. Bueno, cuando hablo de mensaje me refiero a alguna propuesta concreta sobre, por ejemplo, cómo plantar cara a esta feroz crisis o cómo mejorar la calidad de vida de nuestros conciudadanos. De este tipo no lo he encontrado, pero sí que había algún otro mensaje muy claro.

A la pregunta: “Una Catalunya  millor” era el lema de CiU en 2012. ¿Era broma?”, el alcalde responde: “¡Ni mucho menos! En dos años hemos creado un proyecto que nos hace ver que podemos tener una Catalunya mejor”…no sé a qué proyecto se refiere, francamente. Quizás al aumento de hasta el 22’5% del paro en Catalunya o a la aprobación de la reforma laboral por parte del PP y que CiU votó a favor. Bueno, o a lo mejor al aumento de la pobreza en Catalunya hasta ocho puntos por encima de la media europea, o al euro por receta, o a lo mejor a los tres euros para llevar el “tupper” al colegio…sí, podemos tener una Catalunya mejor, de hecho ya la teníamos y CiU la ha aniquilado.

La siguiente pregunta que le hacen al señor Moga: “”La voluntat d’un poble” es el lema de ahora. ¿Todo el pueblo es CiU?” y el alcalde responde: “Catalunya es Catalunya y el 25 debe expresar su voluntad de estar al lado de su presidente o no”. ¡Ay, Señor Moga! las cosas no son así. Estas elecciones, convocadas de manera totalmente irresponsable por su partido para tapar la mala gestión que ha llevado a cabo en la Generalitat, no son un referéndum de apoyo al señor Mas. Que no, CiU no es Catalunya, aunque ustedes quieren que lo parezca. En estas elecciones los ciudadanos y ciudadanas escogerán a quiénes mejor les parezcan para dirigir el país,y lo harán en base a aquellos compromisos que cada partido presenta en su programa electoral. Compromisos que, por desgracia, su partido acostumbra a no cumplir, en Aran ya lo hemos comprobado. Esperemos que puedan perder esta fea costumbre muy pronto, porque de lo contrario habrán jugado con fuego sin tener el extintor cerca.

También le preguntan  si Aran quiere independizarse, a lo que el alcalde de Vielha responde con un tajante “no, Aran forma parte de Catalunya”. Bueno, digo yo que si estamos por el derecho a decidir de Catalunya, deberíamos también estarlo por el de Aran respecto a Catalunya, si llega el caso. O quizás el señor Moga  olvida que los derechos de unos empiezan donde acaban los de otros.

Y finalmente algo que me ha desconcertado: el alcalde asegura que se ha bajado la tasa del agua…no sé, quizá deberíamos preguntar a todos los vecinos y vecinas del municipio a los que les ha llegado ya el recibo del agua de este año…ay, señor, señor!

Talent e umanitat

Deth mèn pas peth Conselh Generau d’Aran en sauvi fòrça boni rebrembes. Siguec ua experiéncia vitau fòrça interessant e tanben profitosa dera que n’aprení un pilèr de causes. Aprení eth valor der esfòrç e deth trabalh, e de coma un corròp de persones, damb era motivacion de besonh, pòden esdevier un equip coesionat e ilusionat capable de dar çò de melhor de cadun. Sauvi tanben un bon recòrd des projèctes e iniciatives qu’amièrem entà dauant e qu’eth temps, quan l’an deishat, s’a encuedat de jutjar.

Un d’aguesti projèctes sigueren, sense dubte, es talhèrs de teatre en aranés. Era sua acuelhuda superèc totes es expectatives e se n’amièren a tèrme diuèrses edicions.

Eth teatre ei un plan bon esturment de dinamizacion e normalizacion dera lengua, ath delà de, coma demostrèren aguesti talhèrs, resultar un potent element de coesion sociau. Malurosament, es actuaus responsables des airaus lingüistics deth Conselh Generau non an volut contunhar damb aguesta iniciativa, tot e era demana existenta, sense mès motiu aparent qu’eth d’èster quauquarren qu’encetèc un aute govèrn de diferent color politic. Ua mòstra mès dera vocacion de servici e dera preocupacion pera lengua des nòsti actuaus governants e des sòns comisaris politics.

Sigue coma sigue, es talents d’auançar dera societat civila son tostemp mès fòrti qu’es premises partidistes, e d’aqueri prumèrs talhèrs de teatre en neishec ua petita companhia, “Persones d’Aran entà toti”, que deman estree era sua dusau òbra “Qui mane ací?” en Barcelona. Tota ua hita, en prumèr lòc entà toti eri, que damb eth sòn esfòrç ac an artenhut, e entara sua directora qu’ac a hèt possible, e en dusau lòc entara nòsta lengua.

E ac an hèt soleti. Sense lèu implicacion dera maxima institucion aranesa, qu’en cap moment a creigut en aguest projècte. Ben, ne en aguest ne en cap, aumens per çò que hè a lengua e cultura. Pròva ne son era encara manca totau e absoluta de cap projècte visible mès d’un an dempús des eleccions, ne ua soleta publicacion en aranés ne cap senhau que mèrque un minim interés en desvolopar era lengua e cultura pròpries d’Aran, mès enlà dera anecdòta.

“Persones d’Aran entà toti”, coma an hèt abantes era gent de “Era cabana” en Les, an encetat un camin que place en mapa eth teatre en aranés, cadun damb eth sòn estil e perspectiva, mès en tot cas damb ua qualitat artistica que melhore damb eth temps.

Des d’aciu donc, felicitats as “Persones d’Aran entà toti” pera perseverància e peth talent. Qu’aqueres emocions que vòlen transméter damb es sòn teatre de conciéncia arriben a tocar era anma d’aqueri que l’an grisa e gelada e que non son capables de veir mès enlà des sòns interèssi, mès pròpris d’un maquiavelisme feudau que deth sègle 21.

Ego, me, mei

Una de las cuatro virtudes clásicas de occidente es la prudencia, es decir, actuar de forma justa, adecuada y cautelosa. Es cierto que, a veces, puede resultar dificil aplicarla en nuestras acciones cotidianas, en nuestro día a día, no obstante resulta del todo imprescindible que esté presente, es más, que se ponga en práctica siempre, en el ejercicio de las responsabilidades públicas. Pero esto parece tan sólo teoría cuando de lo que hablamos es de la gestión del síndic Barrera al frente del Conselh Generau d’Aran.

Nadie pone en duda la dificultad de gobernar en tiempos de crisis como los que vivimos, son necesarias grandes dotes de negociación y perseverancia, se debe contar con un equipo preparado y cohesionado capaz de hacer frente a las numerosas dificultades que van apareciendo en el camino. Pero, aunque así sea, la responsabilidad sobre los ciudadanos y ciudadanas y sobre la dignidad y rigor de la institución que se gobierna, deben estar por encima de cualquier otra cuestión partidista y egocéntrica. Eso si realmente se cree que la politica, la gestión pública, es la búsqueda del bien común.

Estos últimos días he podido comprobar como el Conselh Generau ha colocado en diferentes iglesias aranesas una placa con el texto: “El Mgfc. Sindic de Aran, sr. Carlos Barrera Sánchez, inauguró la iluminación ornamental de esta iglesia el día 28 de septiembre de 2012. Actuación financiada por la Fundación Endesa”. Puede sorprender que a finales de agosto ya esté colocada una placa con fecha de finales de septiembre, pero esto sería sólo la anécdota si no se posee toda la información al respecto.

A primeros de abril de 2011, en la anterior legislatura, el Conselh Generau, presidido por el sindic Boya, conseguía firmar un acuerdo de financiación con la Fundación Endesa de 66.000 euros para la iluminación de catorce iglesias del Valle de Arán, cumpliendo así con uno de los objetivos que el anterior equipo de gobierno en el Conselh se había marcado: la difusión y puesta en valor de nuestro patrimonio histórico y cultural.(Ver link)(http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1192&Itemid=98). Más tarde, el 16 de junio, el ya entonces sindic en funciones F. Boya, presidió el acto de encendido de esta iluminación en la iglesia de San Félix de Vilac. (Ver Link) (http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1215&Itemid=98)

Ahora, tras un año y tres meses del actual gobierno del Conselh Generau d’Aran, y tras un más que escaso y gris balance de sus acciones e iniciativas durante este período, el sindic Barrera se otorga el mérito de estas obras. Unas obras que han sido posibles gracias al trabajo de los técnicos y al empeño del anterior gobierno del Conselh, así como evidentemente a la Fundación Endesa. Quizás lo haga, quién sabe, para poder tachar algo de la lista de pendientes, aunque su gobierno no haya tenido nada qué ver y aunque eso suponga un flaco favor a la máxima institución aranesa, que debería estar por encima de los nombres.

Esperemos que, de la misma manera que el hábito no hace al monje, el tiempo que todo lo juzga, sea quien dé o quite razones. Aran y su gente bien lo merecen.

Ne aigua!

En mes de seteme harà vint-e-dus ans que comencè a barar en ua còlha de dances tradicionaus araneses. Era curiositat e es ganes me héren a entrar en aguest mon deth folclòre, e coma jo, tantes e tantes persones, joenes e non tant joenes, que dèishen ua part deth sòn temps entà mantíer viues ues dances e ues musiques que, d'ua auta manèra segurament ja non existirien. E non sonque aquerò, es còlhes de dances en Aran s'an convertit damb eth temps en un element primordiau de dinamizacion e integracion culturau e sociau, atau coma en un signe d'identitat pròpri. Ues còlhes que suberviuen gràcies ara volontat des sòns compausants e, sustot des sues direccions, e que non tostemp an recebut eth supòrt de besonh d'institucions e administracions.

Totun aciu son e coma cada ostiu, passegen es sòns espectacles per tota era Val d'Aran, en hèstes majors e actuacions organizades peth Conselh Generau. An darrèr d'an, dançaires e musics animen es places des nòsti pòbles, a on s'i apròpen toristes e autoctòns. Aguestes actuacions corren a cargue deth Conselh Generau, e eth pòble qu'acuelh es dances acostume a arregraïr as còlhes damb un petit refrigèri en acabar era actuacion. Ara ja calerie díder, acostumaue. Entà suspresa, e indignacion tanben, de dançaires, musics, pairs e mairs e membres des còlhes, er Ajuntament de Vielha Mijaran a decidit non convidar as gojats e gojates qu'actuen en Vielha en tot alegar retalhades ena despena. È de díder que, coma membre d'aguestes còlhes e coma còsso der Ajuntament, è sentut vergonha en conéisher aguesta notícia. E ei que resulte lèu un insult entà totes aqueres persones que se dediquen a mantíer viua era nòsta cultura, sense recéber arren a cambi, qu'aguest consistòri, que ven de gastar-se 65.000€ en un Festivau d'Arts Digitaus (que n'a costat ath torn de 150.000€ en totau) non pogue pagar ne un vaso d'aigua a un corròp de persones qu'ajuden a dar a conéisher eth país e dinamizen en pòble en plea sason toristica d'ostiu.

Sonque me quede demanar qu'er equip de govèrn der Ajuntament de Vielha Mijaran tròbe lèu eth nòrd, pr'amor qu'ara madeish da era imatge d'anar totaument ara deriva. Quin prètz a ua caisha de refresqui?