Crisi i mentides i viceversa

Aquests primers dies de l’any, a Unitat d’Aran, els hem dedicat a repartir una mica d’il·lusió als més petits que pateixen també els efectes d’aquesta devastadora crisi. La campanya de recollida de joguines “Compartís ua rialha entà Nadau” ha tingut un gran èxit i hem pogut recollir més de dos-cents jocs i joguines gràcies a la col·laboració ciutadana.

Ha estat una experiència única, reconfortant i desoladora a la vegada. El contacte directe amb la nostra realitat social resulta una sacsejada de consciència brutal, perquè, encara que tots sapiguem que hi ha crisi, que les coses no van bé i que hi ha gent que pateix, no és fins que ho palpes amb les teves pròpies mans que en prens total consciència. I és a través d’aquesta consciència que, abans de continuar, vull aprofitar per reconèixer la gran labor que desenvolupen organismes com Càritas o els professionals dels serveis socials, que fan més humana la tragèdia de tantes i tantes famílies.

Realment, i encara que sembli un tòpic, costa poder explicar en paraules què es sent quan regales una joguina a un nen que no ha tingut la sort de poder-ne rebre cap per Nadal, veure la seva rialla i rebre l’agraïment d’un pare a través d’una abraçada i llàgrimes als ulls. Només per això, ha valgut la pena l’esforç.

Ara, passats uns dies i amb les emocions ja controlades, no puc estar-me de fer una reflexió sobre aquesta crisi econòmica, que ja és una crisi social i, també cal dir, una crisi de valors a gran escala. Estem vivint un moment d’una gran complexitat, és cert, però no és menys cert que després d’un any de retallada rera retallada les coses no han millorat gaire, per no dir que van pitjor, i ens trobem amb què la distancia entre clases socials és cada vegada més i més gran, i els drets socials es dilueixen entre discursos fatalistes i opostunistes i el ja famós “no podem fer una altra cosa”. I el més preocupant és que, entre la ciutadania, s’ha instal·lat un sentiment de resignació i tristesa que d’alguna manera  legitima totes les accions que l’oprimeixen encara més. La dreta que ens governa, ara sí ja a tot arreu, s’entesta en crear pobresa a marxes forçoses, com si es tractés d’un intent de provocar a les lleis d’en Darwin per a que sobrevisquin “els més forts”, i en aquest cas “els més forts” són els que tenen el compte corrent més ple.

Aquests darrers dies el president Mas ja ha reconegut que no podrà complir el seu programa electoral i Rajoy, tot i que torna a amagar-se, ja ha plantejat la pujada de l’IRPF que patiran les clases mitjanes. Cap d’ells va dir la veritat durant la campanya electoral, i ara les circumstàncies superen les espectatives que vàren crear.

I a l’Aran tampoc som una excepció a totes aquestes promeses pre-electorals, a les mentides que posen preu als vots de ciutadans i ciutadanes desesperats per un lloc de feina, o que busquen un favor a canvi de la seva papereta.

CDA prometia en el seu programa electoral, per exemple, la creació a Vielha Mijaran de 200 llocs de treball, uns llocs de treball que ningú ha vist encara…és que, també en polítca, les paraules se les emporta el vent? I mentrestant la llista de persones que encara esperen que, aquells que els vàren prometre un lloc de treball al Conselh Generau d’Aran o, simplement, una llicència de pesca, compleixin la seva promesa, va creixent i creixent…Això sí, una bona part dels càrrecs electes i de confiança de la màxima institucio aranesa tenen dos salaris perque compaginen el seu càrrec públic amb una altra feina en altres sectors. Però això sembla que no importa…

Algú em pot acusar ara de demagògia, però és la realitat, encara que pot semblar més aviat una broma de mal gust. La conclusió: la dreta, a tot arreu,  juga amb les esperances i les misèries de les persones, les utilitza per als seus objectius personals i partidistes, i després se n’oblida i mira cap a un altre costat. Ara, allò de “no es lo mismo” serveix per a tothom.

Potser tots aquests dirigents nostres haurien de passar alguna estona al banc dels aliments o, per exemple, fer-se voluntaris de Càritas o de la Creu Roja, per així adonar-se de l’efecte devastador que poden tenir les seves falses promeses i la seva incoherència. És veritat, la crisi no l’han creat els actuals governants aranesos, ni els catalans, ni els espanyols, però no és menys cert que les seves accions i decisions estan ajudant a desintegrar a la societat. A mi m’indigna, i sé que som molts i moltes els què ens sentim així, però com diu Hessel: “La indignació ha d’anar seguida de compromís”. No ens resignem doncs!