Desvalhestament, damb lh.

Darrèrament è tot soent era sensacion qu’es aconteishements se precipiten caoticament, e que controladi pes interèssi de quauqui autoproclamadi messies, sonque hèn qu’alimentar crispacions, faussetats e òdis que, en nòm deth progrès e dera defensa dera dignitat des persones, tenhíssen cada còp mès de nere eth futur que mos aperten a toti e totes.

Aguesta corrent messianica a arribat tanben en Aran, ua corrent que proclame lèu era fin deth mon en cas de non combregar damb ues tèsis o d’autes, e mès encara, qu’etiquete coma “anticrist” a toti aqueri que non ac hèn. Profètes sense ofici ne benefici qu’an desintegrat tot aquerò que les a arribat enes mans tostemp que n’an agut era ocasion, e que sagen d’apoderar-se de simbèus e identitats, que tanben son de toti, e des qu’en d’auti tempsi renegauen, entath sòn benefici personau e partidista.

Enes institucions araneses governades per Convergéncia Democratica Aranesa aguest messianisme s’a convertit dejà ua manèra de víuer. Sonque cau comprovar era innaccion installada en Conselh Generau d’Aran, a on un sindic Barrera dedique toti es sòns esfòrci a mantier eth seguidisme e era obediéncia cèga ath govèrn dera Generalitat e ath president Mas, encara qu’aquerò signifique anar contra es interèssi d’Aran: accèpten retalhades en pressupòst que supòsen era condemna ath desbrembe deth nòste país e dera sua gent, accèpten que non i age cap inversion en Aran dempús des aiguats e mentrestant er aeropòrt de La Seu d’Urgell recebe mès d’un milion d’euros dera Generalitat…e tot açò damb grana dòsi de submission e disciplina de partit. Totun, eth sindic Barrera a manifestat dejà publicament que Aran a de demorar ath costat de Catalunya quan aguesta sigue un estat independent. Tot eth mèn respècte as posicions de CDA favorables ara independéncia de Catalunya, ara ben, es evidéncies deth reiterat mautracte e mensprètz qu’a patit era Val d’Aran cada viatge que govèrne era dreta nacionalista en Catalunya son ben comprovables.

Messies e profètes aguesti, que profiten eth sòn cargue public entà promocionar-se politica e personaument, en tot deishar totaument de costat es sues obligacions ath capdauant des sòns departaments. E er exemple mès clar l’auem damb er actuau director de politica lingüistica deth Conselh Generau d’Aran. En dus ans e miei era produccion e activitat d’aguest departament a estat nulla e mancada de rigor e projècte. Autant en àmbit lingüistic coma culturau non i a agut cap tipe d’auanç ne dera mès minima gestion, mès enlà deth trabalh diari des tecnics que son en definitiva, es que mantien es parets en pè. S’a acabat damb tot aquerò que, encara que foncionèsse, siguec encetat per d’auti colors politics, e non s’a agut cap tipe de vergonha ne ètica en destinar recorsi entà promocionar a familhars e coneishuts, causa qu’aurà estat legau, mès que ditz fòrça dera qualitat ètica e democratica d’aqueri que, teoricament, mos representen a toti.

Pòc luenh en demore tanben er Ajuntament de Vielha Mijaran, a on eth sòn alcalde Alex Moga vòte en Parlament contra es ajudes demanades entà Aran. Per non parlar, entre d’auti, des problèmes ocasionadi pera nhèu enes pòbles deth municipi e dera manca totau e absoluta de solucions per part deth sòn alcalde, ath delà deth talant prepotent damb eth que se tracte as vesins e vesies que manifèsten era sua preocupacion e indignacion.

En definitiva, desvalhestament damb lh, òc, autoctòn e pròpri e damb identitat diferenciada, mès en tot cas, desvalhestament hèt a imatge e semblança d’aqueri que damb era excusa dera dignitat, pòrten tres ans sense auançar ne miei mètre en tot voler dar leçons d’ètica.

Aigua, ànima i futur

Quan t’aixeques al matí, per uns segons, sembla que tot hagi estat un mal son. Però després poses els peus a terra i tornes a sentir el mal d’esquena, de braços…i recordes que tot just fa una setmana semblava que el món s’acabava. Part de l’Aran desapareixia sota un llençol feréstec i descarnat d’aigua, fang i pedres. La por, l’impotència, la tristor i la ràbia es van apoderar de tots nosaltres i ens han foradat l’ànima d’una manera difícil d’explicar sense que alguna llàgrima et rellisqui per les galtes.

Però tot i això, tot un poble valent i enèrgic va sortir al carrer, armat amb pales, aixades i escombres per combatre els efectes de la natura, per intentar apaivegar el sentiment d’impotència que ens recorria el cos i sobretot, per fer pinya els uns amb els altres, per ajudar-nos i consolar-nos, i per recuperar la normalitat el més aviat possible, amb serenitat i fins i tot amb humor. Com va dir algú aquests dies: “si això mai ens ha de tornar a passar, jo vull que m’agafi a Les”. Doncs jo també!

Manquen paraules per descriure aquest cúmul d’emocions i sentiments barrejats en veure una mostra de solidaritat tant gran de tot un poble, Les, que va estar, i de llarg, a l’alçada d’unes circumstàncies que ens superaven a tots. Una gent extraordinària que fa que et sentis orgullosa de viure en aquest indret. Unes dones increibles i invencibles, valentes i fortes. Nens i nenes que han estat un exemple per tothom. Uns bombers, els nostres “pompièrs”, que una vegada més han demostrat la seva professionalitat i amor per aquesta vall…la llista és llarga, per sort. I l’emoció és encara més forta quan recorres pobles com Arties o Era Bordeta  i comproves els efectes de la riuada. La Garona ens ha unit per sempre amb tots ells i elles.

Ara, passada ja una setmana, encara queda molta feina per fer. Recuperar els nostres pobles, cases i negocis, carrers i carreteres i intentar salvar una temporada turística que ja no era massa animada i que ara s’aguanta pels pèls. L’Aran està tocat, sí, però encara queda molta vall per visitar i per gaudir, no ho dubteu! Avui, més que mai, aquest petit país vol acollir amb els braços oberts als seus visitants. Tenim molt per oferir.

Sigui com sigui aquesta és una de les cares de la moneda. Però en queden d’altres, entre elles moltes preguntes que algú haurà de respondre en algun moment.

A mesura que la normalitat ha anat guanyant terreny a casa nostra, arriben preguntes i dubtes que ens assalten a tots:

Van rebre els municipis l’alerta per desbordament amb prou temps per actuar?

Algú ha demanat l’ajuda de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat?  Qui ho havia de fer?

Es podia preveure que el riu creixeria tant i tindria aquests efectes?

Quin paper han jugat els embassaments i preses d’alta muntanya en tot això?

Ha fallat la previsió? Crec que la resposta, malauradament per a tothom, és sí. I m’agradaria equivocar-me i haver de rectificar, de fet n'estaria encantada.

No parlaré de qüestions tècniques (per comprendre-ho una mica recomano l’article de l’ambientòloga Mireia Boya sobre aquests temes http://blogterritoria.wordpress.com/2013/06/21/planificar-el-risc/), però sí que vull deixar constància d’aquesta reflexió, des del respecte i la serenor de qui pot comprendre que gestionar un fet com aquest no és fàcil, però que crec és compartida per molts veïns i veïnes sobre la gestió dels efectes d’aquesta riuada.

El president Hollande va visitar els pobles afectats per l’aiguat el segon dia. Potser que només sigui un gest però potser, també, que el sentiment d’abandonament, sobretot de la gent del Baish Aran, no hagués calat tant endins si aquí hagués passat quelcom semblant. I no cal anar més enllà ni buscar tres peus al gat, simplement és una qüestió d’empatia.

No s’ha instal·lat cap centre de coordinació oficial a nivell de tot l’Aran, més enllà dels gestionats pels bombers en cada població, on es poguessin coordinar i gestionar les tasques a realitzar i on el voluntariat disponible pogués redirigir-se cap a zones a on fos més necessari. Han estat les xarxes socials, facebook, twittwer i whatsap les què han fet aquest paper des de les iniciatives dels veins i veïnes dels nostres pobles, els grans herois d’aquest mal son.

Semblaria doncs que alguna cosa ha fallat i caldran explicacions ben argumentades i que no sonin a excuses en algun moment, perquè l’Aran i la seva gent s’ho mereixen.

Però vull acabar com he començat, parlant de la nostra gent, de la meva gent. L’orgull i l’emoció que sento quan recordo aquesta darrera setmana serveixen per mirar endavant amb esperança. Una esperança que em fa reforçar la fe en les persones i en tot allò que som capaços i capaces d’aconseguir units en la recerca d’un objectiu comú. La solidaritat és un valor de la societat aranesa, més que mai ho hem demostrat. Tant de bo aquesta llavor què hem sembrat aquests dies doni fruits la resta de la nostra vida! De nosaltres dependrà.

Perdem eth trèn

Dies endarrèr coneishíem era notícia qu'eth Pantocrator de Taull, ua des granes òbres de referéncia der art romanic deth Pirenèu e de Catalonha en generau, poderà tornar a presidir era absida dera glèisa de Sant Climent gràcies as naues tecnologies, en concrèt gràcies ara recreacion virtuau a trauès dera tecnica deth "mapping", que consistís ena projeccion dera pintura ena paret a trauès de tecniques audiovisuaus. 

Cèrtament se tracte d'una importanta notícia que de ben segur ajudarà ara dinamizacion socioeconomica d'aqueth parçan e tanben ara potenciacion der art romanic. Totun non pogui evitar hèr era comparança damb çò que passe actuaument en Aran respècte ath sòn patrimòni culturau, e se me plantegen cèrti dubtes e incerteses.

En abriu de 2009, eth Conselh Generau d'Aran, governat alavetz per Unitat d'Aran, amassa damb eth Bisbat d'Urgelh, era Generalitat de Catalonha e era EMD de Tredòs, presentaue era reproduccion virtuau des pintures de Santa Maria de Cap d'Aran. Ua iniciativa pionèra e innovadora que permetec qu'es pintures, que demoren en Metropolitan Museum de New York d'ençà dera pòst guèrra, podessen tornar a presidir ua des glèises mès significatives dera Val d'Aran. 

Aquera siguec ua legislatura fòrça activa entà méter en valor eth nòstre patrimòni culturau e artistic. Èrem fòrça conscients, a despièch des critiques des qu'opinauen aquerò tant escotat de que "era cultura non servís entad arren", que grana part deth nòste pontenciau coma país a nivèu socioeconomic se base en aquerò que mos hè unics e, en aguest cas, eth patrimòni culturau ei un des exemples mès clars. Es glèises dera Val d'Aran son un exponent der art romanic plan destacat, sustot per çò que hè as sues pintures. E ei pr'amor d'açò qu'ena passada legislatura inicièrem tanben es tràmits entà declarar Ben Culturau d'Interés Nacionau ua sèrie de glèises dera Val d'Aran, entà damb açò, poder compdar damb es esturments de besonh entara divulgacion deth nòste patrimòni e entara sua conservacion.

Per desgràcia, e coma ja ven estant ua mala costum, toti aqueri esfòrci an queigut en desbrembe e s'an diluït en temps e ena premeditacion obssessiva d'aqueri qu'ara an responsabilitats enes encastres culturaus deth nòste país, de des·hèir aquerò qu'an hèt "es auti" . Era inaccion ei era mèrca dera casa der actuau Conselh Generau d'Aran, e en tot en d'auti endrets coma enes vals vesies, apòsten fèrmament peth valor deth patrimòni coma element clau deth desvolopament economic deth sòn territòri, aciu en Aran era cultura a tornat a èster sonque ua paraula qu'ena boca des nòsti governants semble qu'ac a d'aumplir tot, mès qu'ara ora non ei sonque coma era ombra qu'acompanhe enquia que se'n va eth solei: arren.

En un moment coma er actuau, a on era situacion de crisi obligue as que govèrnen a èster, mès que jamès, es potenciadors deth desvolopament deth sòn territòri, ei clar que toti es esfòrci, per petiti que siguen, an de somar. Desbrembar qu'era Val d'Aran ei a on ei en part gràcies as sues arraïcs culturaus, e non veir ne creir ena cultura coma element transformador e coma un recors tara gestion economica ei, en si madeisha, era pròva de non voler veir ne creir en Aran.

¡Ay, señor, señor!

Alguien debería recordar al acalde de Vielha que confundir partido y país es, además de inmoral, una práctica peligrosa que parte de la base que el ciudadano “no se entera de nada” y, por tanto, tiene nula capacidad de crítica y decisión.

Hoy se publica una entrevista en el Segre al señor Moga. He de reconocer que he tenido que leerla un par de veces, por si se me había pasado el mensaje que el alcalde quería transmitir, pero no he tenido demasiado éxito en el intento. Bueno, cuando hablo de mensaje me refiero a alguna propuesta concreta sobre, por ejemplo, cómo plantar cara a esta feroz crisis o cómo mejorar la calidad de vida de nuestros conciudadanos. De este tipo no lo he encontrado, pero sí que había algún otro mensaje muy claro.

A la pregunta: “Una Catalunya  millor” era el lema de CiU en 2012. ¿Era broma?”, el alcalde responde: “¡Ni mucho menos! En dos años hemos creado un proyecto que nos hace ver que podemos tener una Catalunya mejor”…no sé a qué proyecto se refiere, francamente. Quizás al aumento de hasta el 22’5% del paro en Catalunya o a la aprobación de la reforma laboral por parte del PP y que CiU votó a favor. Bueno, o a lo mejor al aumento de la pobreza en Catalunya hasta ocho puntos por encima de la media europea, o al euro por receta, o a lo mejor a los tres euros para llevar el “tupper” al colegio…sí, podemos tener una Catalunya mejor, de hecho ya la teníamos y CiU la ha aniquilado.

La siguiente pregunta que le hacen al señor Moga: “”La voluntat d’un poble” es el lema de ahora. ¿Todo el pueblo es CiU?” y el alcalde responde: “Catalunya es Catalunya y el 25 debe expresar su voluntad de estar al lado de su presidente o no”. ¡Ay, Señor Moga! las cosas no son así. Estas elecciones, convocadas de manera totalmente irresponsable por su partido para tapar la mala gestión que ha llevado a cabo en la Generalitat, no son un referéndum de apoyo al señor Mas. Que no, CiU no es Catalunya, aunque ustedes quieren que lo parezca. En estas elecciones los ciudadanos y ciudadanas escogerán a quiénes mejor les parezcan para dirigir el país,y lo harán en base a aquellos compromisos que cada partido presenta en su programa electoral. Compromisos que, por desgracia, su partido acostumbra a no cumplir, en Aran ya lo hemos comprobado. Esperemos que puedan perder esta fea costumbre muy pronto, porque de lo contrario habrán jugado con fuego sin tener el extintor cerca.

También le preguntan  si Aran quiere independizarse, a lo que el alcalde de Vielha responde con un tajante “no, Aran forma parte de Catalunya”. Bueno, digo yo que si estamos por el derecho a decidir de Catalunya, deberíamos también estarlo por el de Aran respecto a Catalunya, si llega el caso. O quizás el señor Moga  olvida que los derechos de unos empiezan donde acaban los de otros.

Y finalmente algo que me ha desconcertado: el alcalde asegura que se ha bajado la tasa del agua…no sé, quizá deberíamos preguntar a todos los vecinos y vecinas del municipio a los que les ha llegado ya el recibo del agua de este año…ay, señor, señor!

Talent e umanitat

Deth mèn pas peth Conselh Generau d’Aran en sauvi fòrça boni rebrembes. Siguec ua experiéncia vitau fòrça interessant e tanben profitosa dera que n’aprení un pilèr de causes. Aprení eth valor der esfòrç e deth trabalh, e de coma un corròp de persones, damb era motivacion de besonh, pòden esdevier un equip coesionat e ilusionat capable de dar çò de melhor de cadun. Sauvi tanben un bon recòrd des projèctes e iniciatives qu’amièrem entà dauant e qu’eth temps, quan l’an deishat, s’a encuedat de jutjar.

Un d’aguesti projèctes sigueren, sense dubte, es talhèrs de teatre en aranés. Era sua acuelhuda superèc totes es expectatives e se n’amièren a tèrme diuèrses edicions.

Eth teatre ei un plan bon esturment de dinamizacion e normalizacion dera lengua, ath delà de, coma demostrèren aguesti talhèrs, resultar un potent element de coesion sociau. Malurosament, es actuaus responsables des airaus lingüistics deth Conselh Generau non an volut contunhar damb aguesta iniciativa, tot e era demana existenta, sense mès motiu aparent qu’eth d’èster quauquarren qu’encetèc un aute govèrn de diferent color politic. Ua mòstra mès dera vocacion de servici e dera preocupacion pera lengua des nòsti actuaus governants e des sòns comisaris politics.

Sigue coma sigue, es talents d’auançar dera societat civila son tostemp mès fòrti qu’es premises partidistes, e d’aqueri prumèrs talhèrs de teatre en neishec ua petita companhia, “Persones d’Aran entà toti”, que deman estree era sua dusau òbra “Qui mane ací?” en Barcelona. Tota ua hita, en prumèr lòc entà toti eri, que damb eth sòn esfòrç ac an artenhut, e entara sua directora qu’ac a hèt possible, e en dusau lòc entara nòsta lengua.

E ac an hèt soleti. Sense lèu implicacion dera maxima institucion aranesa, qu’en cap moment a creigut en aguest projècte. Ben, ne en aguest ne en cap, aumens per çò que hè a lengua e cultura. Pròva ne son era encara manca totau e absoluta de cap projècte visible mès d’un an dempús des eleccions, ne ua soleta publicacion en aranés ne cap senhau que mèrque un minim interés en desvolopar era lengua e cultura pròpries d’Aran, mès enlà dera anecdòta.

“Persones d’Aran entà toti”, coma an hèt abantes era gent de “Era cabana” en Les, an encetat un camin que place en mapa eth teatre en aranés, cadun damb eth sòn estil e perspectiva, mès en tot cas damb ua qualitat artistica que melhore damb eth temps.

Des d’aciu donc, felicitats as “Persones d’Aran entà toti” pera perseverància e peth talent. Qu’aqueres emocions que vòlen transméter damb es sòn teatre de conciéncia arriben a tocar era anma d’aqueri que l’an grisa e gelada e que non son capables de veir mès enlà des sòns interèssi, mès pròpris d’un maquiavelisme feudau que deth sègle 21.

Ego, me, mei

Una de las cuatro virtudes clásicas de occidente es la prudencia, es decir, actuar de forma justa, adecuada y cautelosa. Es cierto que, a veces, puede resultar dificil aplicarla en nuestras acciones cotidianas, en nuestro día a día, no obstante resulta del todo imprescindible que esté presente, es más, que se ponga en práctica siempre, en el ejercicio de las responsabilidades públicas. Pero esto parece tan sólo teoría cuando de lo que hablamos es de la gestión del síndic Barrera al frente del Conselh Generau d’Aran.

Nadie pone en duda la dificultad de gobernar en tiempos de crisis como los que vivimos, son necesarias grandes dotes de negociación y perseverancia, se debe contar con un equipo preparado y cohesionado capaz de hacer frente a las numerosas dificultades que van apareciendo en el camino. Pero, aunque así sea, la responsabilidad sobre los ciudadanos y ciudadanas y sobre la dignidad y rigor de la institución que se gobierna, deben estar por encima de cualquier otra cuestión partidista y egocéntrica. Eso si realmente se cree que la politica, la gestión pública, es la búsqueda del bien común.

Estos últimos días he podido comprobar como el Conselh Generau ha colocado en diferentes iglesias aranesas una placa con el texto: “El Mgfc. Sindic de Aran, sr. Carlos Barrera Sánchez, inauguró la iluminación ornamental de esta iglesia el día 28 de septiembre de 2012. Actuación financiada por la Fundación Endesa”. Puede sorprender que a finales de agosto ya esté colocada una placa con fecha de finales de septiembre, pero esto sería sólo la anécdota si no se posee toda la información al respecto.

A primeros de abril de 2011, en la anterior legislatura, el Conselh Generau, presidido por el sindic Boya, conseguía firmar un acuerdo de financiación con la Fundación Endesa de 66.000 euros para la iluminación de catorce iglesias del Valle de Arán, cumpliendo así con uno de los objetivos que el anterior equipo de gobierno en el Conselh se había marcado: la difusión y puesta en valor de nuestro patrimonio histórico y cultural.(Ver link)(http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1192&Itemid=98). Más tarde, el 16 de junio, el ya entonces sindic en funciones F. Boya, presidió el acto de encendido de esta iluminación en la iglesia de San Félix de Vilac. (Ver Link) (http://www.conselharan.org/index.php?option=com_content&task=view&id=1215&Itemid=98)

Ahora, tras un año y tres meses del actual gobierno del Conselh Generau d’Aran, y tras un más que escaso y gris balance de sus acciones e iniciativas durante este período, el sindic Barrera se otorga el mérito de estas obras. Unas obras que han sido posibles gracias al trabajo de los técnicos y al empeño del anterior gobierno del Conselh, así como evidentemente a la Fundación Endesa. Quizás lo haga, quién sabe, para poder tachar algo de la lista de pendientes, aunque su gobierno no haya tenido nada qué ver y aunque eso suponga un flaco favor a la máxima institución aranesa, que debería estar por encima de los nombres.

Esperemos que, de la misma manera que el hábito no hace al monje, el tiempo que todo lo juzga, sea quien dé o quite razones. Aran y su gente bien lo merecen.

Ne aigua!

En mes de seteme harà vint-e-dus ans que comencè a barar en ua còlha de dances tradicionaus araneses. Era curiositat e es ganes me héren a entrar en aguest mon deth folclòre, e coma jo, tantes e tantes persones, joenes e non tant joenes, que dèishen ua part deth sòn temps entà mantíer viues ues dances e ues musiques que, d'ua auta manèra segurament ja non existirien. E non sonque aquerò, es còlhes de dances en Aran s'an convertit damb eth temps en un element primordiau de dinamizacion e integracion culturau e sociau, atau coma en un signe d'identitat pròpri. Ues còlhes que suberviuen gràcies ara volontat des sòns compausants e, sustot des sues direccions, e que non tostemp an recebut eth supòrt de besonh d'institucions e administracions.

Totun aciu son e coma cada ostiu, passegen es sòns espectacles per tota era Val d'Aran, en hèstes majors e actuacions organizades peth Conselh Generau. An darrèr d'an, dançaires e musics animen es places des nòsti pòbles, a on s'i apròpen toristes e autoctòns. Aguestes actuacions corren a cargue deth Conselh Generau, e eth pòble qu'acuelh es dances acostume a arregraïr as còlhes damb un petit refrigèri en acabar era actuacion. Ara ja calerie díder, acostumaue. Entà suspresa, e indignacion tanben, de dançaires, musics, pairs e mairs e membres des còlhes, er Ajuntament de Vielha Mijaran a decidit non convidar as gojats e gojates qu'actuen en Vielha en tot alegar retalhades ena despena. È de díder que, coma membre d'aguestes còlhes e coma còsso der Ajuntament, è sentut vergonha en conéisher aguesta notícia. E ei que resulte lèu un insult entà totes aqueres persones que se dediquen a mantíer viua era nòsta cultura, sense recéber arren a cambi, qu'aguest consistòri, que ven de gastar-se 65.000€ en un Festivau d'Arts Digitaus (que n'a costat ath torn de 150.000€ en totau) non pogue pagar ne un vaso d'aigua a un corròp de persones qu'ajuden a dar a conéisher eth país e dinamizen en pòble en plea sason toristica d'ostiu.

Sonque me quede demanar qu'er equip de govèrn der Ajuntament de Vielha Mijaran tròbe lèu eth nòrd, pr'amor qu'ara madeish da era imatge d'anar totaument ara deriva. Quin prètz a ua caisha de refresqui?

Blancaflor ei mòrta!

Blancaflor, era eroïna dera legenda d’Era Maladeta, simbèu d’esfòrç, coratge, amor, tolerància, solidaritat, aunestetat, a passat a melhor vida.

Er actuau govèrn de Convergéncia Democratica Aranesa en Conselh Generau d’Aran a decidit eliminar es Prèmis 17 de junh, es prèmis nacionaus d’Aran, des quaus Blancaflor n’ère eth guerdon. Aguesti prèmis neisheren en 2008 damb er objectiu de reconéisher eth trabalh e esfòrç de persones e collectius enes airaus dera cultura, der espòrt, era promocion economica e era accion sociau. Uns prèmis qu’artenheren era implicacion  e complicitat dera ciutadania, que damb es sòns vòts decidien as premiadi. Aguesti guerdons s’entregauen era vesilha dera Hèsta d’Aran, amassa damb es prèmis literaris, en encastre de Mijaran. Un acte e un lòc que dignificauen encara mès era hèsta deth 17 de junh.

Mès tot aquerò, malurosament, ja ei istòria. E, peth moment, sense que se’n coneishe eth motiu oficiau. Totun, era justificacion “off the record” ei ben clara: tot aquerò qu’age encetat er anterior govèrn d’Unitat d’Aran a de desparéisher pr’amor qu’ei mau hèt e non servís entad arren, encara qu’açò sigue en detriment deth pròpri país e des sòns ciutadans. En son exemples tanben eth parc de léser en Plan Batalhèr o era non metuda en foncionament encara deth Parc deth Portilhon o deth Centre d’Innovacion de Casau. Toti eri projèctes damb vision de futur, ua vision que a CDA quede clar que li manque.

Tot ena vida qu’ei melhorable, e segurament es Prèmis 17 de junh tanben ne podien èster. Totun me còste compréner aguesta manèra de hèr es causes tant primària e incoerenta. E digui incoerenta pr’amor que pensi qu’un partit que parle dera identitat nacionau coma se sonque siguesse dera sua proprietat e que, massa soent, s’embolique ena bandèra entà justificar es sòns actes, prescindisque d’uns prèmis coma aguesti, que volien representar eth coratge e eth valor d’un pòble coma eth nòste, que reconeish as sòns ciutadans eth trabalh que desvolopen en favor dera societat, non a mès explicacion qu’era dera “vendetta” politica e era de voler aplicar era teoria dera tèrra cremada. Ei eth personalisme portat ar extrem mès ridicul, ei méter eth govèrn ath servici deth partit e non pas eth deth govèrn ath servici dera societat. E en aguest cas era excusa dera crisi economica non justifique guaire er hèt, eth reconeishement non a de besonh sòs ne granes inversions, sonque a de besonh volontat. Ei francament trist.

Non voi pas qu’açò s’interprète coma ua reaccion infantila a ua accion que, encara que legitima, me permeteratz que diga qu’ei francament qüestionabla, encara que pensi qu’ara, enes difícils e complicadi moments que mos a tocat víuer, es govèrns mès que jamès an de prebotjar es valors que Blancaflor e aguesti Prèmis 17 de junh representauen: er esfòrç, era solidaritat, eth coratge…Totun aquerò entar actuau govèrn deth Conselh Generau d’Aran non ei important, a mès valor arrasa’c tot encara que non i age alternativa. E aquerò ei çò que mès m’entristís, tot ei melhorable e arren ne arrés imprescindible, mès en tot cas i a d’auer ua auta opcion, un plan B…mès non ei atau, non i a projècte, ne ambicion, ne responsabilitat. Sonque qu’auem hum. Sòrt n’i a totun de qu’era nòsta societat civila, encara se botge e innòve, de qu’es professionaus que trabalhen dia darrèr de dia entà qu’era ahlama non s’amòrte non se dèishen portar per aguest còp d’aire de deishadesa e grisor. Aué, totun, Còrdehèr, eth pèrfid gigant que perseguic a Blancaflor entà sosmeter-la, a artenhut eth sòn objectiu. Blancaflor ei mòrta e dilhèu n’i aurà que la traparàn de mens. Se mès non m’agradarie pensar qu’eth sòn esperit mos acompanharà tostemp, Aran atau ac merite.

¡No somos azules!

"Vivimos malos tiempos", es seguramente una de las frases más repetidas de la década. La apatía, la desconfianza y la tristeza se han instalado en nuestro día a día de tal forma que nuestra sociedad se ha convertido en la sociedad del miedo y la inseguridad.  Y ya se sabe: miedo y bienestar no combinan bien.

Parece pues que la esperanza ha desaparecido de nuestras vidas y que “cualquier tiempo pasado fue mejor”, incluso los hay que se atreven a decir que nos lo hemos buscado por arriesgar demasiado… pero resulta ya evidente que esta actitud no nos va a ayudar para nada.  De hecho nuestra tristeza y desmotivación son el combustible ideal de todos aquellos que aprovechan que no estamos en guardia para embestir y atacar sin ningún tipo de prejuicio aquello que tanto costó conseguir: nuestros derechos. Y nos están ganando la partida. Por eso debemos reaccionar.

Desde aquí reivindico pues nuestro derecho a ser optimistas, porque ahora más que nunca necesitamos una dosis de ilusión y esperanza inyectada directamente en vena para despertar de esta pesadilla de una vez. Y es que ya hemos comprobado que viendo la botella medio vacía no hemos llegado muy lejos.

Somos capaces de levantarnos y hacernos escuchar. Juntos podemos hacer que el mundo sea un lugar más justo y solidario, que no niegue la ayuda a quien la necesita de verdad ni convierta al rico en más rico y al pobre en más pobre. Un mundo menos líquido, más auténtico.

Porque así nos quieren, hundidos en nuestras miserias, abatidos y sin energía para reaccionar. Azules, tristes y sin aliento. No nos resignemos,  ¡no somos azules!

Imaginacion, se vos platz!

Aguest mes de mai harà un an des eleccions municipaus e ath Conselh Generau d’Aran enes que CDA passèc a governar ena maxima institucion aranesa. Cèrtament a estat un an complicat pr’amor dera crisi economica e sociau que patim e qu’a condicionat en bona mesura es accions des administracions estataus e autonomiques, e tanben dera administracion aranesa. Totun, dempús des mesi passadi me resulte inevitable plantejar era qüestion de s’era crisi economica ei finaument eth motiu o comence a èster dejà era excusa entara inaccion e eth desinterés.

En moments de restriccions economiques es prumèrs airaus que se’n resenten son es dera cultura, ei eth prumèr lòc a on es recorsi se retalhen. Ei atau. Mès, se quauquarren a de bon eth mon dera cultura e dera creacion, ei que, a manca de sòs, era imaginacion resulte eth melhor aliat. Crear hilat, prebotjar era participacion ciutadana e der associacionisme culturau pòt èster ua bona medecina entà contrarrestar era manca de recorsi e poder amiar entà deuant ua politica culturau solida e definida. Totun, malurosament de tot açò, dempús d’un an, non n’i a ne rastre: ne imaginacion, ne creativitat, ne projècte. Se me hè fòrça trist e sorprenent que, en un an de govèrn convergent en Conselh Generau d’Aran era produccion culturau e literària per part dera maxima institucion a estat nula. Arren. Ne tansevolh s’a organizat cap activitat entà celebrar eth dia deth libre aguest 23 d’abriu, ua celebracion que sonque se harà visible gràcies ath trabalh de Lengua Viua. A on ei eth projècte culturau e lingüistic der actuau govèrn deth Conselh Generau? Quini objectius an? Per qué non se visualizen?

Aumens a jo me desconcèrte fòrça qu’era cultura e era lengua, que son era rason d’èster des nòstes institucions e dera nòsta identitat coma pòble, age un papèr tant e tant praube laguens d’aguest govèrn que tanti viatges s’a autodefinit coma nacionalista. E era manca de sòs non acabe d’èster ua rason massa convincenta.

Des d’aciu les encoratgi entà qu’ac sagen, entà que placen ara cultura, en sòn significat mès ampli, e ara lengua pròpria d’Aran en lòc que meriten e acaben per hèr aunor ath trabalh e esfòrç de tantes e tantes persones d’aguest país que trabalhen desinterassadament entà mantier-les viues. Pr’amor que meritam un govèrn motivat, valent e actiu, e non pas un govèrn gris e amortat.

José Saramago:

Nosotros tenemos razón, la razón que asiste a quien propone que se construya un mundo mejor antes de que sea demasiado tarde, pero o no sabemos transmitir a los demás lo que es substantivo en nuestras ideas, o chocamos con un muro de desconfianzas, de prejuicios ideológicos o de clase que, si no logran paralizarnos completamente, acaban, en el peor de los casos, por suscitar en ...muchos de nosotros dudas, perplejidades, esas sí paralizadoras. Si el mundo alguna vez consigue a ser mejor, solo habrá sido por nosotros y con nosotros. Seamos más concientes y estemos orgullosos de nuestro papel en la Historia. Hay casos en que la humildad no es buena consejera. Que se pronuncie alto la palabra Izquierda. Para que se oiga y para que conste.

Reflexió

No sé si Rubalcaba serà un bon secretari general del PSOE, ni si Chacón ho ha fet tot tant malament, ni si tot plegat és tant desastrós per al PSC com alguns diuen o voldrien...n’hi ha que han fet de la crítica destructiva un mode de vida. Només sé que socialisme i democràcia van de la mà i que no tots els partits polítics poden dir el mateix. Arriba un moment que comença a ser esgotador escoltar, sempre dels mateixos, les mateixes coses una vegada rera l’altra, sobretot quan rera la crítica no hi ha proposta.

Però enmig de tot aquest batibull d’opinions i crítiques enverinades, portes endins del socialisme hi ha autocrítica, potser no tota la que caldria, no ho sé, però hi és. El PSC ha encetat un nou camí i el temps dirà si és l’encertat o no, però té l’oportunitat d’afermar les noves bases d’un nou projecte engrescador, d’esquerres i catalanista, que ha de recuperar l’espai perdut per a tornar a esdevenir alternativa. I en aquestes darreres hores i veient totes aquestes reaccions, començo a pensar que això és el què a alguns molesta i preocupa.

Contiuem endavant, doncs, i mantiguem el nostre compromís social i de progrés perquè ara més que mai és necessari. El camí no és fàcil i la unitat és indispensable, però és ja l’hora de parlar de futur i d’esperança, i com diu en Martí i Pol:

 “Tot crida a viure, amb el gran risc de sempre, sigui quin sigui el gest amb què ens aculli aquest futur de dubtes i incerteses”.

NOSOTRAS DECIDIMOS

Hacia atrás, como los cangrejos. Es cierto, cada vez más voces constatan que tendremos que acostumbrarnos a vivir como hace treinta años, son los efectos de esta crisis económica. Pero la cosa es todavía peor. Vamos hacia atrás en derechos y en democracia gracias a la mayoría absoluta del PP,  la última prueba la tenemos en la contrarreforma de la ley del aborto que pretenden llevar a cabo.

Así, resulta que para el PP las mujeres somos seres incapaces de decidir sobre nuestro cuerpo y nuestras vidas y necesitamos la intervención del Estado para ello, eso sí, un Estado gobernado por una derecha recalcitrante que prefiere satisfacer las reclamaciones de sectores religiosos y antiabortistas, por encima de derechos por los que muchas mujeres lucharon hace más de veinte años. El “nosotras parimos, nosotras decidimos” vuelve a estar de actualidad, en este país no acabamos de soltar lastre.

No entiendo como, en pleno siglo 21, un partido político sigue cediendo ante las exigencias de la iglesia y diversos sectores que dicen defender el derecho a la vida. ¿Será que los millones de personas que mueren de hambre en el mundo no tienen derecho a la vida?¿Y no podría la iglesia acabar con estas muertes crueles e injustas de un plumazo? ¿O ninguno de ellos ha visto “Las sandalias del rey pescador”?...cuánta hipocresía!

Me indigna pensar en las consecuencias de esta reforma. Volvemos a los viajes a Londres, sólo para aquellas que puedan permitírselo, claro, volvemos a tener que justificar nuestras decisiones sobre nuestras vidas. Y me indigna escuchar al ministro Gallardón diciendo que esta contrarreforma es lo más progresista que ha hecho en su carrera política. Sobran las palabras ante tales afirmaciones. Si en menos de dos meses éstas son sus propuestas para superar la actual situación de crisis… ¿Qué será lo siguiente?...¿A qué viene tanto retroceso? Sólo se me ocurre pensar que el PP, lejos de querer gobernar, pretende adoctrinar para llevarnos a todas por “el buen camino” y decirnos cuándo y cómo debemos ser madres. Éstos son los efectos de una mayoría absoluta.

Seguimos con la política de prohibir y recortar en lugar de plantearse, en este caso, cuáles son las causas y motivos que llevan a las mujeres de este país a abortar. Las prácticas abortivas seguirán produciéndose, con ésta ley o sin ella. La ley evita situaciones de riesgo para las mujeres que, ante una ley más restrictiva que la de 1.985 como la que pretende el PP, en muchos casos no cumplirán los requisitos y buscarán otros medios y maneras. Aquellas que puedan pagar lo tendrán más fácil, el resto (muchas, si consideramos la actual situación económica) pondrán en riesgo su vida o seguirán adelante con un embarazo no deseado. Una vez más tendremos ciudadanas de primera y de segunda clase.

Señores y señoras del Partido Popular: somos mujeres y somos dueñas de nuestras vidas y nuestras decisiones. Dejen ya de confundir los poderes públicos con los púlpitos, le harán un favor al país.

Crisi i mentides i viceversa

Aquests primers dies de l’any, a Unitat d’Aran, els hem dedicat a repartir una mica d’il·lusió als més petits que pateixen també els efectes d’aquesta devastadora crisi. La campanya de recollida de joguines “Compartís ua rialha entà Nadau” ha tingut un gran èxit i hem pogut recollir més de dos-cents jocs i joguines gràcies a la col·laboració ciutadana.

Ha estat una experiència única, reconfortant i desoladora a la vegada. El contacte directe amb la nostra realitat social resulta una sacsejada de consciència brutal, perquè, encara que tots sapiguem que hi ha crisi, que les coses no van bé i que hi ha gent que pateix, no és fins que ho palpes amb les teves pròpies mans que en prens total consciència. I és a través d’aquesta consciència que, abans de continuar, vull aprofitar per reconèixer la gran labor que desenvolupen organismes com Càritas o els professionals dels serveis socials, que fan més humana la tragèdia de tantes i tantes famílies.

Realment, i encara que sembli un tòpic, costa poder explicar en paraules què es sent quan regales una joguina a un nen que no ha tingut la sort de poder-ne rebre cap per Nadal, veure la seva rialla i rebre l’agraïment d’un pare a través d’una abraçada i llàgrimes als ulls. Només per això, ha valgut la pena l’esforç.

Ara, passats uns dies i amb les emocions ja controlades, no puc estar-me de fer una reflexió sobre aquesta crisi econòmica, que ja és una crisi social i, també cal dir, una crisi de valors a gran escala. Estem vivint un moment d’una gran complexitat, és cert, però no és menys cert que després d’un any de retallada rera retallada les coses no han millorat gaire, per no dir que van pitjor, i ens trobem amb què la distancia entre clases socials és cada vegada més i més gran, i els drets socials es dilueixen entre discursos fatalistes i opostunistes i el ja famós “no podem fer una altra cosa”. I el més preocupant és que, entre la ciutadania, s’ha instal·lat un sentiment de resignació i tristesa que d’alguna manera  legitima totes les accions que l’oprimeixen encara més. La dreta que ens governa, ara sí ja a tot arreu, s’entesta en crear pobresa a marxes forçoses, com si es tractés d’un intent de provocar a les lleis d’en Darwin per a que sobrevisquin “els més forts”, i en aquest cas “els més forts” són els que tenen el compte corrent més ple.

Aquests darrers dies el president Mas ja ha reconegut que no podrà complir el seu programa electoral i Rajoy, tot i que torna a amagar-se, ja ha plantejat la pujada de l’IRPF que patiran les clases mitjanes. Cap d’ells va dir la veritat durant la campanya electoral, i ara les circumstàncies superen les espectatives que vàren crear.

I a l’Aran tampoc som una excepció a totes aquestes promeses pre-electorals, a les mentides que posen preu als vots de ciutadans i ciutadanes desesperats per un lloc de feina, o que busquen un favor a canvi de la seva papereta.

CDA prometia en el seu programa electoral, per exemple, la creació a Vielha Mijaran de 200 llocs de treball, uns llocs de treball que ningú ha vist encara…és que, també en polítca, les paraules se les emporta el vent? I mentrestant la llista de persones que encara esperen que, aquells que els vàren prometre un lloc de treball al Conselh Generau d’Aran o, simplement, una llicència de pesca, compleixin la seva promesa, va creixent i creixent…Això sí, una bona part dels càrrecs electes i de confiança de la màxima institucio aranesa tenen dos salaris perque compaginen el seu càrrec públic amb una altra feina en altres sectors. Però això sembla que no importa…

Algú em pot acusar ara de demagògia, però és la realitat, encara que pot semblar més aviat una broma de mal gust. La conclusió: la dreta, a tot arreu,  juga amb les esperances i les misèries de les persones, les utilitza per als seus objectius personals i partidistes, i després se n’oblida i mira cap a un altre costat. Ara, allò de “no es lo mismo” serveix per a tothom.

Potser tots aquests dirigents nostres haurien de passar alguna estona al banc dels aliments o, per exemple, fer-se voluntaris de Càritas o de la Creu Roja, per així adonar-se de l’efecte devastador que poden tenir les seves falses promeses i la seva incoherència. És veritat, la crisi no l’han creat els actuals governants aranesos, ni els catalans, ni els espanyols, però no és menys cert que les seves accions i decisions estan ajudant a desintegrar a la societat. A mi m’indigna, i sé que som molts i moltes els què ens sentim així, però com diu Hessel: “La indignació ha d’anar seguida de compromís”. No ens resignem doncs!

El aranés como excusa

Estas últimas semanas hemos asisitido a la enésima confrontación política motivada por temas de lengua. Desgraciadamente la lengua sigue siendo un elemento utilizado por algunos partidos políticos para atacar a sus adversarios, y algo que es de todos y todas se utiliza por algunos para alcanzar sus objetivos particulares. El binomio lengua y poder vuelve a estar de moda.

Durante los últimos plenos en los ayuntamientos araneses y en el Conselh Generau se han debatido y votado dos mociones relacionadas con el aranés y presentadas en ambos casos por Unitat d’Aran. La más reciente defensaba el modelo de inmersión lingüística en aranés, presente en nuestras escuelas desde hace ya casi treinta años y con resultados muy positivos. En el Ayuntamiento de Vielha Mijaran se sometía a votación esta moción junto con otra presentada por Convergencia Democratica Aranesa en la misma línea de defensa de la inmersión lingüística (de hecho los textos son prácticamente idénticos excepto en el último punto). En este punto UA pide al Partido Popular y a las asociaciones e instancias particulares que dejen de alimentar la discordia social respecto a las lenguas. Y con esto el grupo de Convergencia en Vielha no estuvo de acuerdo y votó en contra de la moción de UA (insisto, con el mismo texto que el suyo) satisfaciendo así las exigencias de su socio de gobierno, el PP, y votando a favor de su propia moción.

Pero no acaban aquí las curiosidades. CDA en el Conselh Generau d’Aran votó favorablemente a la moción presentada por UA pero en el resto de ayuntamientos se abstuvo en la citada moción…¿Qué les pasa pues a los convergentes? ¿Votan cosas distintas para tener contento al PP?

Ahora, tras haber quedado en evidencia, utilizan la mentira y la demagogia para tapar su triste realidad: su objetivo es mantener el poder a cualquier precio sin demostrar ningún sentido de país. Acusan a UA de mentirosos y de ser culpables, junto a PSC y PSOE, del recurso contra la Ley del aranés. Una vez más confunden intencionadamente pero vamos a ser claros, otra vez. Contra las mentiras la verdad de los hechos:

En julio de 2006 el PP presenta un recurso contra el Estatuto de Catalunya, aprobado en 2005, y en 2010 el TC emite sentencia declarando el término “preferente” inconstitucional. Más tarde, en pleno trámite de la ley del aranés en el Parlament, el CGE avala esta ley pero aconseja eliminar el término “preferente” del texto. La “Ley del occitano, aranés en Aran” se aprueba en septiembre de 2010 con los votos a favor de PSC, CiU, Iniciativa y ERC y los votos en contra de PP y Ciutadans. Finalmente, en julio de 2011, el Consejo de Ministros interpone un recurso contra la ley, debido al término “preferente”, que el Tribunal Constitucional admite a trámite en septiembre de 2011.

Paralelamente a este proceso, tres familias de Catalunya (todas ellas relacionadas con Ciutadans) denuncian el sistema de inmersión lingüística catalán y los tribunales emiten sentencias en las que reconocen el derecho de los denunciantes a recibir escolarización en castellano y el TSJC admite que ésto puede condicionar todo el modelo catalán, hecho que, en consecuencia, afectaría también al aranés. Estos son los hechos, comprobables en hemerotecas y actas oficiales, no hay trampa ni cartón.

CDA puede ahora hablar de mentira y de manipulación, puede acusar a Unitat d’Aran de todo lo que quieran, estamos acostumbrados a sus artes populistas, pero los hechos son los que son y no se pueden negar ni intentar ocultar bajo la cortina de humo de la demagogia.

Unitat d’Aran ha defensado y defensará la lengua propia de Aran, así como su cultura e instituciones propias, y también aquí los hechos y la historia nos avalan: mientras que en veintitrés años de gobierno convergente en Catalunya y doce en Aran no existió ninguna ley del aranés, en menos de ocho años de gobiernos de izquierdas en la Generalitat y cuatro años de Unitat d’Aran en el Conselh Generau, esa ley es ahora una realidad.

Unitat d’Aran seguirá trabajando para que esa ley avance y para que el aranés sea una lengua de futuro y de convivencia y coesión social y no una excusa partidista en favor de la confrontación política y social.

Maria Vergés Pérez

Concejal del Ayuntamiento de Vielha Mijaran y ex “Cap de cultura e politica lingüistica” del Conselh Generau d’Aran

Haram mès

Aran, un desir compartit

Ilusion comprometuda

Aguesti dies endarrèr presentàuem es candidatures tàs eleccions municipaus e tath Conselh Generau d'Aran. Ues candidatures damb persones ilusionades, professionaus e valentes que se presenten en aguestes eleccions pr'amor deth sòn compromés damb Aran e es sòns municipis e damb era volontat de ajudar a auançar ath nòste territòri e ara sua gent en aguesti moments tant complicadi.

Era campanha electorau que començarà d'aciu a uns dies serà ben segur ua campanha emocionant e intensa a on, uns e uns auti, auram d'explicar e deféner es nòstes posicions, opinions e accions. Mès non serà ua campanha coma ua auta quinsevolh, sustot peth moment sociau e economic que viuem e calerà hèr a conéisher damb claretat quin Aran volem entàs pròplèu ans, ena mia opinion un Aran mès fòrt e coesionat que pogue afrontar es rèptes d'un futur qu'encara ei incèrt e que requerís de projèctes e accions innovadores e modèrnes que placen definitivament ath nòste país en sègle 21. Pr'amor qu'a arribat eth moment de guardar entà dauant e non entà darrèr, d'apostar per un Aran mès desvolopat e damb majors còtes de benèster entàs sòns ciutadans e ciutadanes.

Seran donques ues setmanes apassionantes a on toti e totes demoram qu'eth respècte sigue, ara fin, peth dessús de tot e qu'aguest país nòste e era sua gent sigue qui en gesque mès beneficiat.

Aramès Aranés

CAMPANHA DE PROMOCION E DIFUSION DERA LENGUA PRÒPRIA D'ARAN

www.aramesaranes.com

Memòria, politica e emocion

François Mitterrand didie: "Sonque pòt èster president dera Republica aqueth qu'aime, desire e estime". Semble qu'enes tempsi que viuem emocion e politica son dus concèptes totaument oposadi, totun pensi qu'ara mès que jamès ei de besonh que vagen dera man, pr'amor que qué ei era politica se non aquerò que se hè tath benefici comun? Òc, ei cèrt, aué en dia eth significat dera politica ei desprestigiat, totaument menstengut, quauquarren que francament pensi que non ei deth tot just, sustot quan parlam dera politica locau, era que mos tòque d'apròp, aquera dera que ne vedem cada dia es resultats. Sò convençuda qu'ei deth tot impossible governar e gestionar un territòri, coma eth nòste, sense préner consciéncia que s'ei ath servici des ciutadans, qu'ei de besonh conéisher es sòns besonhs e es sòns sònis e qu'eth benèster de toti sense distincions a d'èster eth principau objectiu.

Digui tot açò pr'amor qu'aguesti darrèri dies auem podut assistir a dus actes que son un bon exemple dera relacion entre politica e emocion. Ager diuendres inauguràuem era "2au exposicion collectiva d'artistes d'Aran", ua exposicion que vò fomentar era creacion artistica en Aran ath madeish temps que vò balhar ua oportunitat a totes aqueres persones que viuen en Aran entà poder expausar es sues òbres un còp ar an. Enguan aguesta exposicion prenie eth nòm de David Beso, un joen aranés que mos deishèc hè tres ans d'ua forma injusta e non demorada e qu'auie ua trajectòria artistica mès que notabla e desconeishuda entà fòrça persones. Un aumenatge ara sensibilitat e ath talent en un acte fòrça emocionant de rebrembe ara memòria d'aguest joen artista.

E aué auem inaugurat es òbres de reabilitacion dera mòla de Betren. Ja n'è parlat bèth còp, aguestes èren ues òbres fòrça demorades pendent ans peth pòble de Betren e finaument an vist era lum. Ua mòla restacada ara istòria de fòrça familhes de Betren que damb eth sòn esfòrç heren possible qu'aué aguest simbèu entà toti es mortièrs sigue aquiu. Un acte qu'a estat tanben fòrça emotiu e qu'a agut tanben fòrça a veir damb era memòria de fòrça des qu'èrem aquiu e un bon exemple d'aquerò qu'era politica pòt arténher. Dus dies intensi que m'an hèt a sénter orgulhosa de trabalhar per Aran.

Civisme??

Ère de preveir, totun non dèishe de sorprener-me, e indignar-me. "Impulso ciudadano" vò tirar endauant un recors d'inconstitucionalitat en contra dera lei der aranés.

Un aute viatge aqueri qu'an sonque ua vision monocromatica des causes, e que se cren en possession dera unica vertat, tornen ara carga, ara entà atacar es drets lingüistics des aranesi, e en definitiva de toti es occitans...e per mès qu'ac sagi de compréner, non me'n gesqui!
Cau díder qu'aguesta entitat ei fondada per un ex-deputat de Ciutadans en Parlament de Catalonha, qu'ara milite en partit UPyD (Unión, Progreso y Democracia) deth qu'ei portavotz Rosa Díez (vos recomani ua visita entara sua plana web entà hèr-vos ua idèa de qui parlam).

Mos trobam donc un aute còp deuant de gent qu'an era intolerància e era provocacion coma dògma de fe e que, damb era desencusa perpètua dera democràcia e eth civisme (concèptes que pr'amor des sues actituds auem comprovat que desconeishen) non hèn sonque qu'alugar contunhament es huecs dera discòrdia e era intolerància, ath delà sense saber de qué parlen!

Aguesta lei, era nòsta lei, siguec aprovada peth Parlament de Catalonha de forma majoritària e respon, non sonque ath compliment deth mandat estatutari, se non a un besonh imperiós entà qu'era nòsta lengua pròpria posque, aumens, subervíuer.

Mès aquerò ei interpretat coma un atac ara unitat dera pàtria e que condemne ad aqueri qu'an ua auta lengua mairau o ua auta manèra de pensar a renonciar a tot aquerò que les ei pròpri....non ei atau! A qui se li pòt passar peth cap qu'er hèt qu'ua lengua coma era nòsta sigue reconeishuda e amparada met en perilh cap d'aguestes causes??! Donc ei clar qu'entà bèri uns ei atau. Entà aqueri que vòlen impausar-mos ua madeisha forma de pensar, de parlar, d'estimar...en definitiva ua madeisha manèra de veir eth mon, que de ben segur ajudarie a empraubir un shinhau mès eth nòste imaginari, era nòsta vida.

Amics e amigues, mos cau donc èster atents e, damb serenitat e coratge, deféner es nòsti drets, era nòsta identitat, eth nòste petit univèrs. Un univèrs qu'ajude modèstament a enriquir aguest planeta, e que non ei que sigue ne melhor ne pitjor que d'auti, totun ei eth nòste e damb aquerò ja n'auem pro! Ànim!!