16 de des. 2013

Desvalhestament, damb lh.

Darrèrament è tot soent era sensacion qu’es aconteishements se precipiten caoticament, e que controladi pes interèssi de quauqui autoproclamadi messies, sonque hèn qu’alimentar crispacions, faussetats e òdis que, en nòm deth progrès e dera defensa dera dignitat des persones, tenhíssen cada còp mès de nere eth futur que mos aperten a toti e totes.
Aguesta corrent messianica a arribat tanben en Aran, ua corrent que proclame lèu era fin deth mon en cas de non combregar damb ues tèsis o d’autes, e mès encara, qu’etiquete coma “anticrist” a toti aqueri que non ac hèn. Profètes sense ofici ne benefici qu’an desintegrat tot aquerò que les a arribat enes mans tostemp que n’an agut era ocasion, e que sagen d’apoderar-se de simbèus e identitats, que tanben son de toti, e des qu’en d’auti tempsi renegauen, entath sòn benefici personau e partidista.
Enes institucions araneses governades per Convergéncia Democratica Aranesa aguest messianisme s’a convertit dejà ua manèra de víuer. Sonque cau comprovar era innaccion installada en Conselh Generau d’Aran, a on un sindic Barrera dedique toti es sòns esfòrci a mantier eth seguidisme e era obediéncia cèga ath govèrn dera Generalitat e ath president Mas, encara qu’aquerò signifique anar contra es interèssi d’Aran: accèpten retalhades en pressupòst que supòsen era condemna ath desbrembe deth nòste país e dera sua gent, accèpten que non i age cap inversion en Aran dempús des aiguats e mentrestant er aeropòrt de La Seu d’Urgell recebe mès d’un milion d’euros dera Generalitat…e tot açò damb grana dòsi de submission e disciplina de partit. Totun, eth sindic Barrera a manifestat dejà publicament que Aran a de demorar ath costat de Catalunya quan aguesta sigue un estat independent. Tot eth mèn respècte as posicions de CDA favorables ara independéncia de Catalunya, ara ben, es evidéncies deth reiterat mautracte e mensprètz qu’a patit era Val d’Aran cada viatge que govèrne era dreta nacionalista en Catalunya son ben comprovables.
Messies e profètes aguesti, que profiten eth sòn cargue public entà promocionar-se politica e personaument, en tot deishar totaument de costat es sues obligacions ath capdauant des sòns departaments. E er exemple mès clar l’auem damb er actuau director de politica lingüistica deth Conselh Generau d’Aran. En dus ans e miei era produccion e activitat d’aguest departament a estat nulla e mancada de rigor e projècte. Autant en àmbit lingüistic coma culturau non i a agut cap tipe d’auanç ne dera mès minima gestion, mès enlà deth trabalh diari des tecnics que son en definitiva, es que mantien es parets en pè. S’a acabat damb tot aquerò que, encara que foncionèsse, siguec encetat per d’auti colors politics, e non s’a agut cap tipe de vergonha ne ètica en destinar recorsi entà promocionar a familhars e coneishuts, causa qu’aurà estat legau, mès que ditz fòrça dera qualitat ètica e democratica d’aqueri que, teoricament, mos representen a toti.
Pòc luenh en demore tanben er Ajuntament de Vielha Mijaran, a on eth sòn alcalde Alex Moga vòte en Parlament contra es ajudes demanades entà Aran. Per non parlar, entre d’auti, des problèmes ocasionadi pera nhèu enes pòbles deth municipi e dera manca totau e absoluta de solucions per part deth sòn alcalde, ath delà deth talant prepotent damb eth que se tracte as vesins e vesies que manifèsten era sua preocupacion e indignacion.

En definitiva, desvalhestament damb lh, òc, autoctòn e pròpri e damb identitat diferenciada, mès en tot cas, desvalhestament hèt a imatge e semblança d’aqueri que damb era excusa dera dignitat, pòrten tres ans sense auançar ne miei mètre en tot voler dar leçons d’ètica.

26 de juny 2013

Aigua, ànima i futur

Quan t’aixeques al matí, per uns segons, sembla que tot hagi estat un mal son. Però després poses els peus a terra i tornes a sentir el mal d’esquena, de braços…i recordes que tot just fa una setmana semblava que el món s’acabava. Part de l’Aran desapareixia sota un llençol feréstec i descarnat d’aigua, fang i pedres. La por, l’impotència, la tristor i la ràbia es van apoderar de tots nosaltres i ens han foradat l’ànima d’una manera difícil d’explicar sense que alguna llàgrima et rellisqui per les galtes.
Però tot i això, tot un poble valent i enèrgic va sortir al carrer, armat amb pales, aixades i escombres per combatre els efectes de la natura, per intentar apaivegar el sentiment d’impotència que ens recorria el cos i sobretot, per fer pinya els uns amb els altres, per ajudar-nos i consolar-nos, i per recuperar la normalitat el més aviat possible, amb serenitat i fins i tot amb humor. Com va dir algú aquests dies: “si això mai ens ha de tornar a passar, jo vull que m’agafi a Les”. Doncs jo també!
Manquen paraules per descriure aquest cúmul d’emocions i sentiments barrejats en veure una mostra de solidaritat tant gran de tot un poble, Les, que va estar, i de llarg, a l’alçada d’unes circumstàncies que ens superaven a tots. Una gent extraordinària que fa que et sentis orgullosa de viure en aquest indret. Unes dones increibles i invencibles, valentes i fortes. Nens i nenes que han estat un exemple per tothom. Uns bombers, els nostres “pompièrs”, que una vegada més han demostrat la seva professionalitat i amor per aquesta vall…la llista és llarga, per sort. I l’emoció és encara més forta quan recorres pobles com Arties o Era Bordeta  i comproves els efectes de la riuada. La Garona ens ha unit per sempre amb tots ells i elles.
Ara, passada ja una setmana, encara queda molta feina per fer. Recuperar els nostres pobles, cases i negocis, carrers i carreteres i intentar salvar una temporada turística que ja no era massa animada i que ara s’aguanta pels pèls. L’Aran està tocat, sí, però encara queda molta vall per visitar i per gaudir, no ho dubteu! Avui, més que mai, aquest petit país vol acollir amb els braços oberts als seus visitants. Tenim molt per oferir.
Sigui com sigui aquesta és una de les cares de la moneda. Però en queden d’altres, entre elles moltes preguntes que algú haurà de respondre en algun moment.
A mesura que la normalitat ha anat guanyant terreny a casa nostra, arriben preguntes i dubtes que ens assalten a tots:
Van rebre els municipis l’alerta per desbordament amb prou temps per actuar?
Algú ha demanat l’ajuda de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat?  Qui ho havia de fer?
Es podia preveure que el riu creixeria tant i tindria aquests efectes?
Quin paper han jugat els embassaments i preses d’alta muntanya en tot això?
Ha fallat la previsió? Crec que la resposta, malauradament per a tothom, és sí. I m’agradaria equivocar-me i haver de rectificar, de fet n'estaria encantada.
No parlaré de qüestions tècniques (per comprendre-ho una mica recomano l’article de l’ambientòloga Mireia Boya sobre aquests temes http://blogterritoria.wordpress.com/2013/06/21/planificar-el-risc/), però sí que vull deixar constància d’aquesta reflexió, des del respecte i la serenor de qui pot comprendre que gestionar un fet com aquest no és fàcil, però que crec és compartida per molts veïns i veïnes sobre la gestió dels efectes d’aquesta riuada.
El president Hollande va visitar els pobles afectats per l’aiguat el segon dia. Potser que només sigui un gest però potser, també, que el sentiment d’abandonament, sobretot de la gent del Baish Aran, no hagués calat tant endins si aquí hagués passat quelcom semblant. I no cal anar més enllà ni buscar tres peus al gat, simplement és una qüestió d’empatia.
No s’ha instal·lat cap centre de coordinació oficial a nivell de tot l’Aran, més enllà dels gestionats pels bombers en cada població, on es poguessin coordinar i gestionar les tasques a realitzar i on el voluntariat disponible pogués redirigir-se cap a zones a on fos més necessari. Han estat les xarxes socials, facebook, twittwer i whatsap les què han fet aquest paper des de les iniciatives dels veins i veïnes dels nostres pobles, els grans herois d’aquest mal son.
Semblaria doncs que alguna cosa ha fallat i caldran explicacions ben argumentades i que no sonin a excuses en algun moment, perquè l’Aran i la seva gent s’ho mereixen.

Però vull acabar com he començat, parlant de la nostra gent, de la meva gent. L’orgull i l’emoció que sento quan recordo aquesta darrera setmana serveixen per mirar endavant amb esperança. Una esperança que em fa reforçar la fe en les persones i en tot allò que som capaços i capaces d’aconseguir units en la recerca d’un objectiu comú. La solidaritat és un valor de la societat aranesa, més que mai ho hem demostrat. Tant de bo aquesta llavor què hem sembrat aquests dies doni fruits la resta de la nostra vida! De nosaltres dependrà.

10 de març 2013

Perdem eth trèn

Dies endarrèr coneishíem era notícia qu'eth Pantocrator de Taull, ua des granes òbres de referéncia der art romanic deth Pirenèu e de Catalonha en generau, poderà tornar a presidir era absida dera glèisa de Sant Climent gràcies as naues tecnologies, en concrèt gràcies ara recreacion virtuau a trauès dera tecnica deth "mapping", que consistís ena projeccion dera pintura ena paret a trauès de tecniques audiovisuaus. 
Cèrtament se tracte d'una importanta notícia que de ben segur ajudarà ara dinamizacion socioeconomica d'aqueth parçan e tanben ara potenciacion der art romanic. Totun non pogui evitar hèr era comparança damb çò que passe actuaument en Aran respècte ath sòn patrimòni culturau, e se me plantegen cèrti dubtes e incerteses.
En abriu de 2009, eth Conselh Generau d'Aran, governat alavetz per Unitat d'Aran, amassa damb eth Bisbat d'Urgelh, era Generalitat de Catalonha e era EMD de Tredòs, presentaue era reproduccion virtuau des pintures de Santa Maria de Cap d'Aran. Ua iniciativa pionèra e innovadora que permetec qu'es pintures, que demoren en Metropolitan Museum de New York d'ençà dera pòst guèrra, podessen tornar a presidir ua des glèises mès significatives dera Val d'Aran. 
Aquera siguec ua legislatura fòrça activa entà méter en valor eth nòstre patrimòni culturau e artistic. Èrem fòrça conscients, a despièch des critiques des qu'opinauen aquerò tant escotat de que "era cultura non servís entad arren", que grana part deth nòste pontenciau coma país a nivèu socioeconomic se base en aquerò que mos hè unics e, en aguest cas, eth patrimòni culturau ei un des exemples mès clars. Es glèises dera Val d'Aran son un exponent der art romanic plan destacat, sustot per çò que hè as sues pintures. E ei pr'amor d'açò qu'ena passada legislatura inicièrem tanben es tràmits entà declarar Ben Culturau d'Interés Nacionau ua sèrie de glèises dera Val d'Aran, entà damb açò, poder compdar damb es esturments de besonh entara divulgacion deth nòste patrimòni e entara sua conservacion.
Per desgràcia, e coma ja ven estant ua mala costum, toti aqueri esfòrci an queigut en desbrembe e s'an diluït en temps e ena premeditacion obssessiva d'aqueri qu'ara an responsabilitats enes encastres culturaus deth nòste país, de des·hèir aquerò qu'an hèt "es auti" . Era inaccion ei era mèrca dera casa der actuau Conselh Generau d'Aran, e en tot en d'auti endrets coma enes vals vesies, apòsten fèrmament peth valor deth patrimòni coma element clau deth desvolopament economic deth sòn territòri, aciu en Aran era cultura a tornat a èster sonque ua paraula qu'ena boca des nòsti governants semble qu'ac a d'aumplir tot, mès qu'ara ora non ei sonque coma era ombra qu'acompanhe enquia que se'n va eth solei: arren.
En un moment coma er actuau, a on era situacion de crisi obligue as que govèrnen a èster, mès que jamès, es potenciadors deth desvolopament deth sòn territòri, ei clar que toti es esfòrci, per petiti que siguen, an de somar. Desbrembar qu'era Val d'Aran ei a on ei en part gràcies as sues arraïcs culturaus, e non veir ne creir ena cultura coma element transformador e coma un recors tara gestion economica ei, en si madeisha, era pròva de non voler veir ne creir en Aran.



16 de des. 2013

Desvalhestament, damb lh.

Darrèrament è tot soent era sensacion qu’es aconteishements se precipiten caoticament, e que controladi pes interèssi de quauqui autoproclamadi messies, sonque hèn qu’alimentar crispacions, faussetats e òdis que, en nòm deth progrès e dera defensa dera dignitat des persones, tenhíssen cada còp mès de nere eth futur que mos aperten a toti e totes.
Aguesta corrent messianica a arribat tanben en Aran, ua corrent que proclame lèu era fin deth mon en cas de non combregar damb ues tèsis o d’autes, e mès encara, qu’etiquete coma “anticrist” a toti aqueri que non ac hèn. Profètes sense ofici ne benefici qu’an desintegrat tot aquerò que les a arribat enes mans tostemp que n’an agut era ocasion, e que sagen d’apoderar-se de simbèus e identitats, que tanben son de toti, e des qu’en d’auti tempsi renegauen, entath sòn benefici personau e partidista.
Enes institucions araneses governades per Convergéncia Democratica Aranesa aguest messianisme s’a convertit dejà ua manèra de víuer. Sonque cau comprovar era innaccion installada en Conselh Generau d’Aran, a on un sindic Barrera dedique toti es sòns esfòrci a mantier eth seguidisme e era obediéncia cèga ath govèrn dera Generalitat e ath president Mas, encara qu’aquerò signifique anar contra es interèssi d’Aran: accèpten retalhades en pressupòst que supòsen era condemna ath desbrembe deth nòste país e dera sua gent, accèpten que non i age cap inversion en Aran dempús des aiguats e mentrestant er aeropòrt de La Seu d’Urgell recebe mès d’un milion d’euros dera Generalitat…e tot açò damb grana dòsi de submission e disciplina de partit. Totun, eth sindic Barrera a manifestat dejà publicament que Aran a de demorar ath costat de Catalunya quan aguesta sigue un estat independent. Tot eth mèn respècte as posicions de CDA favorables ara independéncia de Catalunya, ara ben, es evidéncies deth reiterat mautracte e mensprètz qu’a patit era Val d’Aran cada viatge que govèrne era dreta nacionalista en Catalunya son ben comprovables.
Messies e profètes aguesti, que profiten eth sòn cargue public entà promocionar-se politica e personaument, en tot deishar totaument de costat es sues obligacions ath capdauant des sòns departaments. E er exemple mès clar l’auem damb er actuau director de politica lingüistica deth Conselh Generau d’Aran. En dus ans e miei era produccion e activitat d’aguest departament a estat nulla e mancada de rigor e projècte. Autant en àmbit lingüistic coma culturau non i a agut cap tipe d’auanç ne dera mès minima gestion, mès enlà deth trabalh diari des tecnics que son en definitiva, es que mantien es parets en pè. S’a acabat damb tot aquerò que, encara que foncionèsse, siguec encetat per d’auti colors politics, e non s’a agut cap tipe de vergonha ne ètica en destinar recorsi entà promocionar a familhars e coneishuts, causa qu’aurà estat legau, mès que ditz fòrça dera qualitat ètica e democratica d’aqueri que, teoricament, mos representen a toti.
Pòc luenh en demore tanben er Ajuntament de Vielha Mijaran, a on eth sòn alcalde Alex Moga vòte en Parlament contra es ajudes demanades entà Aran. Per non parlar, entre d’auti, des problèmes ocasionadi pera nhèu enes pòbles deth municipi e dera manca totau e absoluta de solucions per part deth sòn alcalde, ath delà deth talant prepotent damb eth que se tracte as vesins e vesies que manifèsten era sua preocupacion e indignacion.

En definitiva, desvalhestament damb lh, òc, autoctòn e pròpri e damb identitat diferenciada, mès en tot cas, desvalhestament hèt a imatge e semblança d’aqueri que damb era excusa dera dignitat, pòrten tres ans sense auançar ne miei mètre en tot voler dar leçons d’ètica.

26 de juny 2013

Aigua, ànima i futur

Quan t’aixeques al matí, per uns segons, sembla que tot hagi estat un mal son. Però després poses els peus a terra i tornes a sentir el mal d’esquena, de braços…i recordes que tot just fa una setmana semblava que el món s’acabava. Part de l’Aran desapareixia sota un llençol feréstec i descarnat d’aigua, fang i pedres. La por, l’impotència, la tristor i la ràbia es van apoderar de tots nosaltres i ens han foradat l’ànima d’una manera difícil d’explicar sense que alguna llàgrima et rellisqui per les galtes.
Però tot i això, tot un poble valent i enèrgic va sortir al carrer, armat amb pales, aixades i escombres per combatre els efectes de la natura, per intentar apaivegar el sentiment d’impotència que ens recorria el cos i sobretot, per fer pinya els uns amb els altres, per ajudar-nos i consolar-nos, i per recuperar la normalitat el més aviat possible, amb serenitat i fins i tot amb humor. Com va dir algú aquests dies: “si això mai ens ha de tornar a passar, jo vull que m’agafi a Les”. Doncs jo també!
Manquen paraules per descriure aquest cúmul d’emocions i sentiments barrejats en veure una mostra de solidaritat tant gran de tot un poble, Les, que va estar, i de llarg, a l’alçada d’unes circumstàncies que ens superaven a tots. Una gent extraordinària que fa que et sentis orgullosa de viure en aquest indret. Unes dones increibles i invencibles, valentes i fortes. Nens i nenes que han estat un exemple per tothom. Uns bombers, els nostres “pompièrs”, que una vegada més han demostrat la seva professionalitat i amor per aquesta vall…la llista és llarga, per sort. I l’emoció és encara més forta quan recorres pobles com Arties o Era Bordeta  i comproves els efectes de la riuada. La Garona ens ha unit per sempre amb tots ells i elles.
Ara, passada ja una setmana, encara queda molta feina per fer. Recuperar els nostres pobles, cases i negocis, carrers i carreteres i intentar salvar una temporada turística que ja no era massa animada i que ara s’aguanta pels pèls. L’Aran està tocat, sí, però encara queda molta vall per visitar i per gaudir, no ho dubteu! Avui, més que mai, aquest petit país vol acollir amb els braços oberts als seus visitants. Tenim molt per oferir.
Sigui com sigui aquesta és una de les cares de la moneda. Però en queden d’altres, entre elles moltes preguntes que algú haurà de respondre en algun moment.
A mesura que la normalitat ha anat guanyant terreny a casa nostra, arriben preguntes i dubtes que ens assalten a tots:
Van rebre els municipis l’alerta per desbordament amb prou temps per actuar?
Algú ha demanat l’ajuda de l’exèrcit i de les forces i cossos de seguretat de l’Estat?  Qui ho havia de fer?
Es podia preveure que el riu creixeria tant i tindria aquests efectes?
Quin paper han jugat els embassaments i preses d’alta muntanya en tot això?
Ha fallat la previsió? Crec que la resposta, malauradament per a tothom, és sí. I m’agradaria equivocar-me i haver de rectificar, de fet n'estaria encantada.
No parlaré de qüestions tècniques (per comprendre-ho una mica recomano l’article de l’ambientòloga Mireia Boya sobre aquests temes http://blogterritoria.wordpress.com/2013/06/21/planificar-el-risc/), però sí que vull deixar constància d’aquesta reflexió, des del respecte i la serenor de qui pot comprendre que gestionar un fet com aquest no és fàcil, però que crec és compartida per molts veïns i veïnes sobre la gestió dels efectes d’aquesta riuada.
El president Hollande va visitar els pobles afectats per l’aiguat el segon dia. Potser que només sigui un gest però potser, també, que el sentiment d’abandonament, sobretot de la gent del Baish Aran, no hagués calat tant endins si aquí hagués passat quelcom semblant. I no cal anar més enllà ni buscar tres peus al gat, simplement és una qüestió d’empatia.
No s’ha instal·lat cap centre de coordinació oficial a nivell de tot l’Aran, més enllà dels gestionats pels bombers en cada població, on es poguessin coordinar i gestionar les tasques a realitzar i on el voluntariat disponible pogués redirigir-se cap a zones a on fos més necessari. Han estat les xarxes socials, facebook, twittwer i whatsap les què han fet aquest paper des de les iniciatives dels veins i veïnes dels nostres pobles, els grans herois d’aquest mal son.
Semblaria doncs que alguna cosa ha fallat i caldran explicacions ben argumentades i que no sonin a excuses en algun moment, perquè l’Aran i la seva gent s’ho mereixen.

Però vull acabar com he començat, parlant de la nostra gent, de la meva gent. L’orgull i l’emoció que sento quan recordo aquesta darrera setmana serveixen per mirar endavant amb esperança. Una esperança que em fa reforçar la fe en les persones i en tot allò que som capaços i capaces d’aconseguir units en la recerca d’un objectiu comú. La solidaritat és un valor de la societat aranesa, més que mai ho hem demostrat. Tant de bo aquesta llavor què hem sembrat aquests dies doni fruits la resta de la nostra vida! De nosaltres dependrà.

10 de març 2013

Perdem eth trèn

Dies endarrèr coneishíem era notícia qu'eth Pantocrator de Taull, ua des granes òbres de referéncia der art romanic deth Pirenèu e de Catalonha en generau, poderà tornar a presidir era absida dera glèisa de Sant Climent gràcies as naues tecnologies, en concrèt gràcies ara recreacion virtuau a trauès dera tecnica deth "mapping", que consistís ena projeccion dera pintura ena paret a trauès de tecniques audiovisuaus. 
Cèrtament se tracte d'una importanta notícia que de ben segur ajudarà ara dinamizacion socioeconomica d'aqueth parçan e tanben ara potenciacion der art romanic. Totun non pogui evitar hèr era comparança damb çò que passe actuaument en Aran respècte ath sòn patrimòni culturau, e se me plantegen cèrti dubtes e incerteses.
En abriu de 2009, eth Conselh Generau d'Aran, governat alavetz per Unitat d'Aran, amassa damb eth Bisbat d'Urgelh, era Generalitat de Catalonha e era EMD de Tredòs, presentaue era reproduccion virtuau des pintures de Santa Maria de Cap d'Aran. Ua iniciativa pionèra e innovadora que permetec qu'es pintures, que demoren en Metropolitan Museum de New York d'ençà dera pòst guèrra, podessen tornar a presidir ua des glèises mès significatives dera Val d'Aran. 
Aquera siguec ua legislatura fòrça activa entà méter en valor eth nòstre patrimòni culturau e artistic. Èrem fòrça conscients, a despièch des critiques des qu'opinauen aquerò tant escotat de que "era cultura non servís entad arren", que grana part deth nòste pontenciau coma país a nivèu socioeconomic se base en aquerò que mos hè unics e, en aguest cas, eth patrimòni culturau ei un des exemples mès clars. Es glèises dera Val d'Aran son un exponent der art romanic plan destacat, sustot per çò que hè as sues pintures. E ei pr'amor d'açò qu'ena passada legislatura inicièrem tanben es tràmits entà declarar Ben Culturau d'Interés Nacionau ua sèrie de glèises dera Val d'Aran, entà damb açò, poder compdar damb es esturments de besonh entara divulgacion deth nòste patrimòni e entara sua conservacion.
Per desgràcia, e coma ja ven estant ua mala costum, toti aqueri esfòrci an queigut en desbrembe e s'an diluït en temps e ena premeditacion obssessiva d'aqueri qu'ara an responsabilitats enes encastres culturaus deth nòste país, de des·hèir aquerò qu'an hèt "es auti" . Era inaccion ei era mèrca dera casa der actuau Conselh Generau d'Aran, e en tot en d'auti endrets coma enes vals vesies, apòsten fèrmament peth valor deth patrimòni coma element clau deth desvolopament economic deth sòn territòri, aciu en Aran era cultura a tornat a èster sonque ua paraula qu'ena boca des nòsti governants semble qu'ac a d'aumplir tot, mès qu'ara ora non ei sonque coma era ombra qu'acompanhe enquia que se'n va eth solei: arren.
En un moment coma er actuau, a on era situacion de crisi obligue as que govèrnen a èster, mès que jamès, es potenciadors deth desvolopament deth sòn territòri, ei clar que toti es esfòrci, per petiti que siguen, an de somar. Desbrembar qu'era Val d'Aran ei a on ei en part gràcies as sues arraïcs culturaus, e non veir ne creir ena cultura coma element transformador e coma un recors tara gestion economica ei, en si madeisha, era pròva de non voler veir ne creir en Aran.