Reflexió

No sé si Rubalcaba serà un bon secretari general del PSOE, ni si Chacón ho ha fet tot tant malament, ni si tot plegat és tant desastrós per al PSC com alguns diuen o voldrien...n’hi ha que han fet de la crítica destructiva un mode de vida. Només sé que socialisme i democràcia van de la mà i que no tots els partits polítics poden dir el mateix. Arriba un moment que comença a ser esgotador escoltar, sempre dels mateixos, les mateixes coses una vegada rera l’altra, sobretot quan rera la crítica no hi ha proposta.

Però enmig de tot aquest batibull d’opinions i crítiques enverinades, portes endins del socialisme hi ha autocrítica, potser no tota la que caldria, no ho sé, però hi és. El PSC ha encetat un nou camí i el temps dirà si és l’encertat o no, però té l’oportunitat d’afermar les noves bases d’un nou projecte engrescador, d’esquerres i catalanista, que ha de recuperar l’espai perdut per a tornar a esdevenir alternativa. I en aquestes darreres hores i veient totes aquestes reaccions, començo a pensar que això és el què a alguns molesta i preocupa.

Contiuem endavant, doncs, i mantiguem el nostre compromís social i de progrés perquè ara més que mai és necessari. El camí no és fàcil i la unitat és indispensable, però és ja l’hora de parlar de futur i d’esperança, i com diu en Martí i Pol:

 “Tot crida a viure, amb el gran risc de sempre, sigui quin sigui el gest amb què ens aculli aquest futur de dubtes i incerteses”.